A la plenitud per la ruïna

Al gener d’aquest any se’n van complir vint-i-cinc de la mort de Juan Benet. S’ha parlat fugaçment d’aquest aniversari en diaris i revistes, i aquest mateix mes ha aparegut un llibre, Benet. La ambición y el estilo, a mig camí de l’assaig, la biografia i l’anecdotari, i que, per a sorpresa del lector, simultanieja la vida del biografiat amb la del biògraf. No m’atreviria a afirmar que aquesta combinació satisfaci les expectatives dels interessats en Benet, però sí que tots deuen haver simpatitzat amb el propòsit de l’autor, Rafael García Maldonado, de mostrar, per oposició a l’alta ambició literària de l’escriptor i enginyer madrileny, el pendent del popularisme per on baixa inevitablement la part més atesa de la narrativa contemporània. Benet no és, per sort, l’únic que permetria aquest contrast, però la seva obra es presta singularment a mesurar la distància que separa l’ambició literària —l’audàcia de fonamentar el pensament en l’exploració estètica del llenguatge— de la conformació d’ofici als gustos populars. En un llibre intens i revelador, Juan Benet. Guerra y literatura (2015), Nora Catelli explica les profunditats d’aquesta ambició, i el lector impressionat per obres com El ángel del Señor abandona a Tobías i Herrumbrosas lanzasles pot tornar a contemplar des d’angles que potser no havia considerat.

La producció literària de Benet és àmpliament debatible i difícilment abastable en tots els seus motius i totes les seves conseqüències, però hi ha un aspecte previ a qualsevol consideració que ell mateix va deixar clar: no escrivia per comunicar res; no creia que la literatura es pogués entendre com un acte de comunicació. L’única experiència verbalment plasmable en tota la seva complexitat és aquella que no posseeix res que s’assembli a un sentit, sinó tan sols atributs i circumstàncies que cada lector haurà de viure segons la seva percepció de les coses; per això la literatura no és reduïble a res que la representi fora d’ella mateixa. L’experiència humana és ambigua, erràtica, indefinida, i l’assalten sense distinció objectes i fantasmes d’objectes. La concepció de la literatura que, a diferència del realisme, no es proposa representar el món sinó substituir-lo, convida a la subordinació contínua, a la frase capaç de desplegar tots els seus membres, de donar curs a tots els canals possibles, a la descripció modelada per la plàstica dels trops i la música de l’ordre verbal sense altre límit que el que imposa la pròpia arquitectura. En aquestes condicions, la prosa de Benet pot deixar el lector en un estat hipnòtic del qual només voldrà sortir ocasionalment per tornar sobre els seus passos com qui busca el que acaba de perdre. Aquest estil li ve de Proust, però veu les coses com Faulkner i es desploma sobre la mateixa inquietud de Kafka i de Beckett. El seu únic tema, en l’assaig i la novel·la, és l’esfondrament, la ruïna.