Fallida Gala

Diumenge va tancar al MNAC l’exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol, l’èxit més gran de convocatòria de visitants del museu que corona Montjuïc des de la mostra dedicada a Caravaggio a finals del 2004. Fins i tot més, ja que la del pintor barroc de vida turmentada va durar força més setmanes que la de Gala, dona de vida no menys borrascosa, aquest atribut (?) tan i tan atractiu per a la indústria de les exposicions. En qualsevol cas, ella i el Caravaggio són fins ara els dos grans booms del museu en la seva llarga història.

Llàstima que hagi estat una exposició tan fallida en termes artístics i expositius. Una pena tornar a veure Gala envoltada del més quico de la seva trajectòria vital, intel·lectual i, en definitiva, artística. Ni el títol, que apel·la a la sempre socorreguda expressió de Virginia Woolf per fer de la necessitat virtut en aquest cas, l’ha salvat de caure una vegada més pedregar avall. Pretensions de la mostra, moltes; realitats del que ha volgut demostrar, poques, per no dir que cap.

No deixa de ser inquietant que un museu que va produir fa un any, amb els propis diners (i no n’hi sobren, precisament), sense patrocinadors, l’arriscada proposta de Francesc Torres La caixa entròpica. El museu d’objectes perduts hagi mostrat aquesta visió de Gala, nascuda Ielena Ivànovna Diàkonova. L’expo de Torres va ser una instal·lació que va regirar els magatzems del MNAC fins a fer parlar amb eloqüència obres amb un alt significat històric que es creuen menors i que, en canvi, són testimonis insubornables del seu temps (i així del nostre, quan les veiem avui) quan un curador (Torres va exercir d’artista-comissari) les sap fer parlar. Una exposició inoblidable.

També són inoblidables mostres recents, com les de Lluïsa Vidal (una aposta segura, un rescat que calia fer) i la de Picasso romànic, un envit que es podia qüestionar però que, sens dubte, revelava una cosa que ja és hora que tinguem sempre present: que allò que l’artista més important del segle XX (hi ha qui diu que en realitat Picasso va ser el més important, sí, però, del XIX: en fi, deixem-ho en que va ser gran) va beure de l’art dels mestres antics, els del romànic en aquest cas, va ser molt i a consciència. Per a aquesta última exposició, costosa, com totes les de Picasso, el MNAC va tenir el patrocini d’Endesa i d’Abertis. Aquest últim patrocinador és el que més pressupost ha dedicat a la mostra de Gala, molt cara. És bo que el gestor d’autopistes faci coses a Catalunya, que els últims temps han estat crítics per a la corporació en aquestes terres. Propi és també que el museu respecti els comissaris de les exposicions que decideix acollir. Però, amb franquesa, fins on ha d’arribar el respecte quan la feina no s’ho mereix?

Anem al moll de la cosa, anem al gra. Per què ha estat fallida l’exposició? Doncs perquè per sostenir el seu argument –que Gala Dalí s’ha de considerar coautora daliniana des que va conèixer el jove Salvador el 1929 a Cadaqués– cal disposar de les obres que així ho certifiquin. Una exposició d’art és com un judici, s’hi han de presentar les proves. No ha estat possible disposar dels quadres o objectes anteriors al 1945 als quals es fa referència (en definitiva: abans que la parella es dediqués, gairebé en exclusiva, al negoci, de mala manera, elaborant obres que clamen al cel de tan quiques) i, així, l’argument només és una tesi escrita, no demostrada amb obres, i, per tant, no se sosté. Això per començar. Només vaig veure l’expo una vegada, vaig sortir de les sales atònita i gairebé enfurismada, però un col·lega docent, de secundària, ho diu amb precisió: “Què els dius als nanos sobre de què va l’expo, com els la presentes? No vaig aconseguir veure-hi el tema, la veritat. Em vaig apanyar com vaig poder, és clar. Al capdavall, Dalí i Gala tenen ganxo…”. No els va poder dir res als seus alumnes perquè l’expo en realitat no deia res.

Si això és greu, no parlem del feminisme de la mostra. Prou doctores té l’església que m’estalvien clavar-li una altra cleca, i si esteu interessats en aquest aspecte busqueu a les xarxes. Em limito a dir que no pot ser feminista una exposició que tracta la seva protagonista, Gala, així, sense que ens faci veure l’abast de la seva creativitat (insisteixo, amb proves). Caldrà esperar una altra ocasió. De moment Gala té el bon documental de Sílvia Munt (Gala, 2003) i el perspicaç retrat que Monika Zgustová traça de la seva trajectòria a La intrusa (Galaxia Gutenberg, en català i en castellà, 2018).

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.