Independentisme penitencial

En el pecat porten la penitència. Exactament. El pecat no és el seu independentisme. El pensament i el desig no pequen, almenys en la vida política en llibertat. El pecat són els enganys, que no afecten únicament els qui els cometen, sinó els seus damnificats, que són els qui se'ls han cregut. Tal com ha explicat Jordi Amat en aquestes mateixes pàgines (El doble engany de l'U d'Octubre, 1 d'octubre del 2018), els dirigents del procés no només han enganyat prolíficament els seus seguidors, fins i tot molts que estrictament no ho eren, sinó que també van enganyar el Govern de Rajoy.

L'engany és el fet en si de l'U d'Octubre, explicat i després mitificat com a exercici del dret d'autodeterminació que porta a la proclamació de la república catalana. I és un engany doble, com diu Amat, que es confessa enganyat ell mateix: cap als ciutadans catalans, independentistes o no, que es van empassar l'engany; i cap al Govern de Rajoy, que tenint en compte la seva reacció davant de l'1-O també es va creure el Govern independentista, tot i que després es va veure que anaven de farol, tal com més tard va reconèixer Clara Ponsatí, la consellera d'Ensenyament que va obrir els col·legis electorals.

No eren mentides ingènues. Cada cara d'aquest Janus mentider tenia un propòsit. Sense mentides, no s'entén la mobilització de més de dos milions de catalans durant sis anys, dedicats íntegrament des del Govern independentista a fabricar-les, sostenir-les i difondre-les. Sense mentides, no hi havia tampoc ni tan sols la possibilitat de somiar el que encara no s'ha aconseguit ni s'aconseguirà, per més que les profecies apocalíptiques d'Aznar, Casado i Ribera diguin el contrari: una negociació bilateral que porti a cessions de sobirania des de Madrid a Catalunya i, més en concret, a un referèndum d'autodeterminació legal i pactat.

Les mentides acostumen a tenir conseqüències. El farol, per més farol que sigui, exigirà alguna explicació, sobretot de cara al conjunt de ciutadans espanyols, incloent-hi els catalans, que independentment de si es van empassar o no l'engany van témer, en tot cas, pel futur del país i fins i tot pel seu propi futur. Aquesta penitència la imposaran els tribunals, que és el que correspon en un Estat de dret amb divisió de poders. No la imposaran els ciutadans, ni directament ni indirectament, per sort. Tampoc el Govern espanyol. No la va imposar l'anterior i no ho faran ni l'actual ni, per descomptat, els futurs Governs. Ni els mitjans de comunicació, només faltaria. El paper correspon tot sencer als jutges. Ells hauran de jutjar si, efectivament, és veritat que no hi va haver mai cap propòsit d'arribar fins al final —l'anul·lació de la Constitució en territori català i la secessió unilateral que se'n deriva— i que la rebel·lió que pogués albirar-se en la concatenació de desobediències i il·legalitats no era més que una gesticulació destinada a fer seure Rajoy en una taula de negociació.

Van mentir tant i tan bé que no hi ha manera que els seus seguidors descreguin de tantes mentides i tan bones

Els qui van organitzar el farol no ho tindran fàcil. Durant un mes i mig, des dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d'agost fins al 27 d'octubre, quan es va declarar infructuosament la república, es va poder viure a Catalunya el més semblant a una situació de doble poder —clàssica de les crisis revolucionàries— que han pogut experimentat les generacions actuals. Tot sense violència, sens dubte.

És difícil convertir al llenguatge jurídic, i sobretot al penal, certes idees nebuloses sobre violències psicològiques o sobre la força de les amenaces. Però al final Puigdemont ho va fer tot, des dels canvis legislatius fins a proclamar la república, passant per l'organització, a empentes i rodolons, de les anomenades estructures d'Estat, i després va desistir a l'hora de fer l'últim pas, el definitiu, que consistia a ordenar el control de les infraestructures, els edificis oficials i el territori sencer, incloent-hi les fronteres.

Es va arronsar? Era una broma o un farol? Puigdemont, a diferència de Ponsatí, encara no ho ha aclarit. La seva única explicació és truculenta i versemblant: va voler evitar el vessament de sang. L'expresident de la Generalitat va atribuir aquesta eventualitat a la realitat antidemocràtica de l'Estat espanyol, oblidant que el recurs a la força si no hi ha més remei és una característica associada a tot Estat, democràtic o autoritari, fins i tot a l'espanyol, però també al català, si és que algun dia arriba a existir. Això no és la demostració que hi hagués una rebel·lió amb violència. Si n'hi ha pogut haver ha estat sense violència i, per tant, segons el Codi Penal, no ha estat rebel·lió. Pel cap alt, i això ho diran els jutges, en grau de temptativa o de conspiració.

L’engany perfecte funciona com un càstig electoral, que obliga a gestionar una autonomia detestada

La penitència per aquesta banda ja s'està pagant. Aquí hi ha les presons provisionals, per injustes o per atenuades que siguin i segons siguin uns o altres els qui les qualifiquin. Els exilis, aquests exilis, són més difícils d'identificar amb algun tipus de penitència. En tot cas formen part del mecanisme endimoniat que impedeix les penitències més substantives i eficaces, que són les que han d'imposar als dirigents mentiders els qui més directament i íntimament han patit la mentida, que són els qui se les han cregut.

La mentida en política es castiga i la manera més eficaç i democràtica de fer-ho és el vot. Descomptant els reflexos tribals d'autodefensa, que també n'hi ha i porten a votar els grans caps de la tribu tot i que s'instal·lin en un tron de mentides, hi ha dues raons per les quals els dos milions llargs d'independentistes enganyats continuen votant amb els ulls tancats i les orelles obturades. En primer lloc, per l'eficàcia, autènticament professional, de la mentida independentista, i després, per la por de la penitència que vingui de fora. L'una i l'altra estan entrellaçades: la mentida sobre la facilitat amb què s'havia d'obtenir la independència es compensa amb la duresa de la revenja judicial que es prepara, gràcies a la versió persistentment mentidera del procés.

La doble mentida que ha impedit fins ara l'autèntica penitència d'una derrota electoral es continua sostenint en la prolongació de la fe en la república catalana per fer i de l'esperança en una nova i propera oportunitat —el momentum—, gràcies al presumible encara que increïble eixamplament de la base o als efectes excitants d'unes sentències severes. Noves mentides consoladores per evitar reconèixer els enganys i l'encegadora veritat de la derrota que amaguen.

En el pecat de la doble mentida, els qui l'han comès porten la penitència d'una persistent credulitat, dels uns i dels altres, que també els castiga doblement: amb l'obligació de governar l'autonomia mantenint-se en els enganys i amb l'amenaça d'unes penes tràgicament proporcionals a l'eixelebrada dimensió de les seves fantasies. I això només ho poden absoldre les urnes, amb la reversió dels vots que van alçar els mentiders en forma de vot de càstig a les seves mentides. Tard o d'hora això passarà.