Posteguillo guanya un Planeta sense representants de la Generalitat

Novel·la històrica amb un bon, fidedigne (i extens) substrat real i protagonisme per a una dona forta i sense complexos en aquests temps de creixent empoderament d'un grup que llegeix més que els homes a Espanya. Ni el laboratori literari més sofisticat l'hauria encertat amb una fórmula millor per a un supervendes. I aquests dos ingredients són, precisament, els eixos de Yo, Julia, obra amb la qual el cèsar de la novel·la de romans en castellà, Santiago Posteguillo, recreant la vida de l'emperadriu romana Julia Domna, ha guanyat aquest dilluns a Barcelona la 67a edició del premi Planeta, dotat amb 601.000 euros.

Un mar violeta oscuro, història sobre tres generacions de dones i debut com a novel·lista de la polifacètica actriu i periodista Ayanta Barilli, filla de l'escriptor Fernando Sánchez Dragó, ha quedat finalista (150.250 euros). A la gala del premi, celebrada dilluns a la nit a Barcelona, hi han assistit el ministre de Cultura, José Guirao, i l'alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, però cap representant de la Generalitat de Catalunya.

Intel·ligent, ambiciosa, un punt llibertina i amant de la filosofia, Júlia Domna (170-217 després de Crist) va ser un autèntic caràcter i se li atribueix que el seu marit, Septimi Sever, es decidís a prendre les armes per vèncer els seus rivals polítics i aconseguir el tron d'emperador. Ella el va acompanyar en les batalles de la mateixa manera que va estudiar filosofia amb els sofistes. Un caràcter complex i envoltat d'intrigues i misteris perquè l'autor de les reeixides trilogies com la d'Escipión –que els seus editors diuen que ha tingut un milió de lectors– o la de Trajano la convertís en protagonista de la seva novel·la. El títol és gest al mític i popular Jo, Claudi, de Robert Graves, tot i que la Júlia de Posteguillo no és la famosa dona d'August, protagonista al llibre del novel·lista anglès.

"Crec que els meus personatges femenins han anat guanyant en importància; si abans no ha estat així és per culpa de les meves fonts històriques, que són tots homes", assegura Posteguillo (València, 1967), fascinat per la Roma clàssica des d'un viatge que va fer amb sis anys a la capital italiana. Va ser una sacsejada vital que no es va traduir en literatura fins molt més tard.

Va començar a escriure fent poesia i després novel·la negra, però el que acabaria sent professor de literatura anglesa del segle XIX a la Universitat Jaume I de Castelló (encara exerceix) no va publicar fins als 39 anys. La hipotètica tardança en el seu debut va quedar ràpidament compensada: el seu Africanus (2006) va ser l'inici d'una trilogia sobre el general Escipió, l'Africà, vencedor d'Aníbal, que van completar Las legiones malditas i La traición de Roma i que s'ha convertit en una de les més obres de més èxit de la novel·la històrica espanyola.

L'ús de tècniques i registres narratius més propis del gènere policíac, així com un ritme trepidant en què es combinen setges, gladiadors i conspiracions de tota mena malgrat que són històries no exemptes de gran rigor —“intento ser-ho cada vegada més; em fa por distorsionar la història”, defensa—, expliquen un èxit que l'ha portat de les guerres Púniques a una segona trilogia, amb l'emperador Trajà com a eix, que van conformar Los asesinos del emperador, Circo máximo i La legión perdida.

“Roma és el millor exemple de la lluita pel poder en qualsevol imperi i això està permanentment d'actualitat”, assegura qui, entre mitja dotzena de reconeixements, va obtenir fa quatre anys el premi Barcino, atorgat per l'Ajuntament de Barcelona. Potser resultat de la seva professió, Posteguillo té tres llibres (La noche que Frankenstein leyó el Quijote; La sangre de los libros i El séptimo círculo del infierno) destinats a revelar aspectes curiosos de la literatura, narrats amb la mateixa vitalitat.

El temps narratiu que Barilli (Roma, 1969) utilitza a Un mar violeta oscuro és més pausat, com requereixen les indagacions intimistes que fa la protagonista, que es capbussa en el passat de la seva àvia per explicar-se com un home despietat va abocar a la bogeria tres dones de la mateixa família. És l'estrena literària d'una polifacètica artista. Actriu de cinema i també de teatre, fins avui només tenia dos llibres: un de recopilació de cartes arribades a un programa de ràdio que va conduir i Pacto de sangre (2013), que va fer a quatre mans amb el seu progenitor, sobre les relacions entre pares i fills.