Reprovar el Rei

La reprovació del Rei al Parlament, acompanyada d’un desig d’abolir la monarquia, forma part dels rituals d’aquesta fase d’estancament de la política catalana en què les distàncies entre el que es diu, el que es fa i el que realment passa són cada vegada més grans. Reprovar el Rei per a què?

La monarquia mai ha provocat entusiasme a Catalunya. Però poques vegades la desconfiança havia estat tan gran com ara. Em consta que alguna personalitat catalana l’hi ha fet notar directament al Rei i, com a resposta, ha rebut poc més que un arronsament d’espatlles. No és gens difícil articular un argument per a una reprovació real. El mite del paper moderador de la monarquia se n’ha anat en orris amb la qüestió catalana. I el Rei ha posat molt de la seva part perquè fos així. El discurs del 3 d’octubre de l’any passat en què, suplantant Rajoy, va donar l’ordre d’anar a pel separatisme català, sense que es tingués cap consideració pel conjunt de la societat catalana, marca una fractura, així com el seu intervencionisme en les polítiques governamentals de resposta a l’independentisme, amb pressions directes sobre determinats sectors de la societat.

Tampoc no és estrany ni nou dir que la monarquia és caduca i antidemocràtica. Monarquia i democràcia són, de fet, una contradicció en els termes. El caràcter aristocràtic d’una institució basada en la sang i l’herència familiar és incompatible amb els principis d’igualtat i de sobirania de la democràcia. Els seus fonaments són d’una altra època i la seva pervivència dona testimoni de la permanència dels rastres del que és teleològic en la política. I si les monarquies sobreviuen és sobre la base de dos principis: la utilitat i l’hàbit. Els humans, en paraules de Voltaire, “no es prenen amb remordiment” les coses a les quals estan acostumats.

Tant la reprovació com la petició de l’abolició de la monarquia són conceptualment del tot raonables, susceptibles de ser plantejades en un debat democràtic. El Govern espanyol parla d’extravagància jurídica i anuncia mesures legals contra el Parlament. La pretensió de protegir el Rei de qualsevol crítica és un disbarat. I dona la raó als que consideren que la monarquia és caduca i antidemocràtica. En un règim de llibertats cap actor polític queda exclòs de l’exercici normal de la rèplica. O és que potser els presidents de la República no poden ser qüestionats? Que la persona del Rei “sigui inviolable i no estigui subjecta a responsabilitat”, prolifera en el caràcter anacrònic de la institució. Però aquesta infantilització del personatge, al qual, com als nens, no se li poden demanar responsabilitats jurídiques pels seus actes, no l’exclou del principi democràtic universal de la crítica.

Això no obstant, tot això no respon a la pregunta següent: per què reprovar el Rei? Caldria pensar en un raonament estratègic: la Corona és la baula feble del règim. Si el punt de mira es col·loca en la monarquia es poden guanyar voluntats, a dins de Catalunya i a fora, per forçar el que alguns anomenen una nova transició. És possible, però sospito que de llarg abast i em costa veure que es donin les anomenades condicions objectives, que només podrien sorgir d’un procés ampli de confluència democràtica que l’independentisme no afavoreix, perquè allunya molts espanyols susceptibles de ser-hi atrets.

Em temo que tot és molt més prosaic. Per què està encallat el Parlament? Perquè no hi ha una estratègia política suficientment compartida que permeti que una majoria avanci. I, per tant, tot es converteix en un joc de travetes que paralitzen qualsevol procés, i de propostes retòriques que, a la manera de la DUI, es fan sabent que no passaran del paper. La seqüència és aquesta: Colau proposa un pacte triple per a l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament, de la Generalitat i del govern d’Espanya, que sembla una estratègia coherent per construir aliances noves. Els interpel·lats s’ho rumien, hi ha unes eleccions autonòmiques a tocar i l’electoral acaba sent sempre la darrera raó. Els partits sobiranistes sumen la reprovació del Rei i l’autodeterminació en una proposta parlamentària que els Comuns voten en contra perquè coixeja d’unilateralitat i, a continuació, la despullen d’aquest additament i la tornen a presentar: reprovació i caducitat. La roda continua. Aquesta ronda portarà noves aliances o acabarà com totes?