Stephen King, un català de por

Escriure inquietants històries com les de Stephen King, un dels grans narradors del XX, és més fàcil d’imaginar si quan tens quatre anys la grossa cangur se t’asseu a la cara i s’hi tira pets o et deixa menjar set ous fregits seguits i després et tanca en un armari on t’enxampa l’inevitable vòmit. O si ta mare, al dir-te bona nit, t’explica amb tota naturalitat mentre et tapa que ha vist dues morts: com un mariner es tirava d’un terrat i deixava al carrer un suc verdós, i una noia ofegant-se a la platja mentre tothom s’ho mirava. O si potser no has tingut una tele a casa fins als 11 anys i mentrestant has anat carregant la imaginació amb molta lectura pulp, pel·lis de sèrie B amb Edgar Allan Poe de rerefons, i al costat de la màquina d’escriure hi tens una Bíblia que t’has guanyat en un renyit concurs de recitar-ne fragments de memòria. O si de tan fins dalt de drogues i alcohol, no recordes (fora que en aquella època ja n’havies fet una altra amb cotons al nas per taponar la sang de les venes trinxades) haver escrit tota una gruixuda novel·la com Cujo. I, definitivament, si a la bugaderia on treballes el teu cap té ganxos per mans i la roba bruta que hi duen d’un restaurant i d’un hospital ve farcida de cucs...

Aquest insuperable currículum el confessa el mateix King (Portland, 1947) a Escriure. Memòries d’un ofici, un dels millors manuals existents sobre tècnica narrativa, que, per primer cop en català, publica L’Altra Editorial. Després segueix, amb casos pràctics, allò que “no cal endiumenjar el vocabulari”, “l’adverbi no és amic teu”, que s’ha de llegir “entre quatre i sis hores” i escriure “al menys 10 planes” (tot cada dia), que els escenaris i l’ambient són més importants que la descripció del personatge, que no es pot trigar a disparar una arma si apareix en escena i que “la sinceritat narrativa compensa molts defectes d’estil”. Gran lliçó.

A principis dels setanta, a tocar dels assistents socials, vivint en una caravana, sense telèfon, rentant llençols i fent de professor de literatura, King no tenia un cèntim ni per comprar amoxicil·lina per a la seva nena amb febre. I, com en un conte, va arribar aquell dia mateix un xec de 500 dòlars, “de llarg la quantitat més gran que havia rebut mai”. Era per un conte llarg que fins i tot oblidà que havia enviat a revistes: A vegades tornen. Aquest és un dels 20 que conformen Torn de nit, que, també per primer cop en català, publica Males Herbes. És el primer llibre de relats, escrits entre 1968 i 1977, d’un King genuí, a cor obert com a escriptor, que experimenta i formula el seu univers. Hi brillen aquell conte i Jo soc la porta o el ja clàssic Els nens de les panotxes.

En ambdós llibres sorgeix un King molt diferent del de poc més de mitja dotzena de títols que, sense gaire èxit, s’han publicat fins ara en català. I d’això en fa gairebé una dècada. A la contraportada de Torn de nit, l’editora Maria Bohigas, de l’exquisida competència Club Editor (sí, la que publica Joan Sales o Dostoievski), elogia King. Amb ella i els editors dels llibres (Ramon Mas i Ricard Planas, per Males Herbes; Eugènia Broggi, per L’Altra), QUADERN furga una mica en el món de King.

Pregunta. Dos Stephen King en català alhora i després de molts anys sense cap. Casualitat?

Eugènia Broggi. Va ser una gènesi conjunta, unes converses amb en Ramon i en Ricard. Jo mai l’havia llegit, el menystenia per bestsellero. El vaig llegir i és realment molt bo. A més, no hi ha gaires llibres d’ell en català i així vam fer: jo l’assaig i ells els contes.

P. Coincideix amb un moment King: les pel·lícules It, de la qual es prepara la segona part, com una segona nova versió de Tommyknockers, la sèrie Castle Rock, reedicions en castellà... La tesi de l’eclosió del gènere del terror i la por com a reflex psicològic de moments de crisi ho explica?

Ramon Mas. Els cines ja només els omplen els temes infantils i el terror, on la pantalla grossa i el so encara són una experiència que a casa no pots tenir. I ell és un pou d’històries de terror per al cine.

“King el llegiràs d’aquí mil anys perquè explica com pocs grans històries. King quedarà”, diu Maria Bohigas

Maria Bohigas. També veiem en les noves autores sud-americanes que, sense reticències, escriuen terror. Són casos com Mariana Henriquez o Samanta Schweblin. I aquí ara tenim el projecte global de Males Herbes, que reivindica el gènere com a veta literària i agafa cos, i hi ha L’Altra, que té Carson McCullers i Gaziel al catàleg, que es posa a fer King. Aquí tens la novetat, King el llegiràs d’aquí mil anys perquè explica com pocs grans històries. King quedarà. Perquè queden els grans relats, com Homer.

Mas. A molts països ja fa temps que aquests gèneres estan incorporats com a literatura. Ningú es pregunta si Pynchon o Houellebecq són ciència-ficció. Dels més respectats han tocat gèneres. En castellà és més normal i en català encara s’ha d’empènyer.

Broggi. A Edicions 62, quan es va publicar King, se’n venien ben pocs...

Bohigas. També ha passat que en català no hi ha tradició de publicar literatura de gènere; tret de la Cua de Palla amb el negrocriminal. I quan el castellà ja pot produir la butxaca a preu rebentat perquè tenen desenes de milers de lectors, tu no pots. Això obliga a fer la literatura de gènere amb volums molt tronats. La revolució és que aquests dos no ho són. També és cert que són títols especials de l’autor, és una mirada sobre King. És entrar per la porta menys coneguda d’ell... A Escriure es veu que té moltes i bones coses a dir sobre l’ofici.

Mas. Cert; a Torn de nit es veu que aprèn a escriure: va provant gèneres i estils fins a trobar la seva veu. I, a més, amb un valor afegit, que revela al pròleg: “Alguns els he cobrat, però aquests contes no els feia per diners sinó per les ganes boges d’escriure...”. Hi ha proves tipus Lovecraft i els romàntics, i arriba fins als anys setanta.

Ricard Planas. Hi ha Poe, s’avança al gènere de la sèrie B i el darrer conte, La dona de l’habitació, ja és King...

P. “King és un déu de la literatura: el llegeixes i la teva vida penja del seu invent”, escriu Maria Bohigas a la contraportada dels contes...

Bohigas. Una de les experiències de lectura més extraordinàries que he tingut és la de Cementiri d’animals, que vaig fer a casa, l’última d’un carrer on acabava un barri i hi havia una línia fèrria i començava una vila misèria. No em vaig poder alçar en tota la nit perquè em feia por deixar el llibre obert.

Mas. Si encadenes dos o tres llibres de King costa molt llegir una altra cosa immediatament després. Per ritme, tensió...

Bohigas. És impossible. Res et treu aquell “Oh!”. Fa troballes, no és només el remolí del terror.

Broggi. En sap un niu, de narrar. Salem’s lot té un capítol de 80 pàgines que ell sol és una novel·leta: agafa diferents personatges d’un poble a cada hora i t’explica què van fent, i amb quatre línies et descobreix la idiosincràsia del veïnat. És flipant.

P. Ajuda a aquesta seducció la seva economia estilística? A Escriure, diu: “Els adverbis no són amics teus” o que entre la primera i la segona versió d’un escrit hi ha d’haver, mínim, un 10% menys de text.

Bohigas. És la diferència de King amb altres autors de best-sellers que circumstancien molt, i penses: “Va, talla”. Ell té un sentit molt agut dels aspectes secundaris que són primordials i que van construint aquella caixa on, quan es dispara la pilota, rebotarà a totes les parets. A més, no és previsible: és un gran creador de personatges, pouant en les coses que a ell li fan terror. Un autor com Michael Connelly, que he publicat, té novel·les on els detalls de la trama podrien ser uns altres. Amb King, no.

Broggi. Escriure és un dels pocs manuals pràctics de debò; i acabat de llegir, inevitablement escrius millor.

“És fàcil començar per la por; ell primer fa que t’estimis els personatges i llavors comença el terror”, afirma Ramon Mas

P. A King, sempre hi ha pistes que deixa anar sense importància: uns cucs a Jerusalem’s lot, una frase per megafonia intranscendent a Els nens de les panotxes... Tot sembla secundari, però després sura.

Broggi. Ho posa tot al servei de deixar la història en la seva essència. I sí, els personatges són molt versemblants, estan vivíssims...

Bohigas. Tenen una vida interior de debò. En les novel·les de gènere hi ha molta suposada psicologia: se separen, els costa lligar, tenen problemes amb la mamà... Aquí no, és la vida interior real dels personatges el que importa.

P. Els conflictes humans sempre hi són: baralles familiars...

Planas. “No tinguis por dels morts sinó dels vius”, deia el meu avi. Això és una cosa nova perquè el terror no havia jugat tant aquestes cartes, anava pel camí del sobrenatural. En canvi, a King, la por és el que fa que tu reaccionis i que tu et converteixis en monstre.

Bohigas. La por sempre surt d’un entorn molt quotidià; King és un bon retratista de la seva època. El terror en ell és conseqüència d’una cosa en bona part teva, i és per això que el fa tan impactant. No estàs en el món del deliri i de l’irracional d’entrada.

Broggi. Això és el que em va sorprendre més de King, perquè tenia al cap que en aquestes novel·les el terror ho ocupa tot i t’instal·les en un món inversemblant on tu has de pactar els codis amb l’autor, creure-t’ho i ja està. A Salem’s lot, per exemple, els vampirs apareixen a la plana 300 i tota la prèvia és la vida del poble...

P. Els seus escenaris gairebé mai són grans ciutats.

Planes. El seu món és el que simbolitza Maine, on viu: molta pluja, boirines, boscos molt densos...

Bohigas. L’àrea de Maine és fronterera: entre ciutats importants, on acaben els EUA. És un espai amb sensació de franja: mires aquells boscos i saps que gairebé no s’acaben... El bosc és un altre lloc d’on no pots sortir.

P. També sura certa predestinació: el mal no marxa mai del tot; no queda mai vençut, sinó com posposat perquè és un mal infinit...

Mas. És un mal que és des d’abans que el temps existeixi i fins després que la humanitat existeixi; és un horror lovecraftià, perpetu. Amb King, amb el mal no pots interactuar, és la part irracional. A Carrie, tu ja saps com anirà tot, no fa un salt mortal, ni un gran desenllaç, però gaudeixes precisament de com va ampliant el món, com els personatges van dirigint-se cap a on tu ja saps, però això ho fa tan bé que frueixes amb el procés.

P. Apareix sempre en la seva obra un element bíblic, el paper de la religió, catòlica, però amb un punt macabre.

Bohigas. Això té a veure amb la idiosincràsia dels EUA, que és un país molt religiós. Una autora ben diferent d’ell, com és Marilynne Robinson, en parla molt, d’això. Els EUA tenen una mirada molt fonamentalista de la vida religiosa, molt més que en el món àrab. I aquí no en som conscients perquè molts dels escriptors que hem llegit aquí són de Nova York i allò és un popurri que no és els EUA. No és la religió de la Constitució, és una altra. Són aiatol·làs del cristianisme. King no fa més que fer aflorar això. Ell mateix ho diu a Escriure: ell i la seva noia són catòlics.

Mas. Carrie és una bufetada al fonamentalisme: la protagonista està marcada pel fanatisme religiós de sa mare, una religiositat violenta.

Broggi. Quina novel·la em recomaneu després de Salem’s lot?

Bohigas. Et toca Cementiri d’animals...

Mas. I Misery... O La larga marcha, on brilla en allò dels detalls: uns cent nens que van caminant i els va matant un a un. Tu saps on són tots cent en cada moment, saps que 10 metres enrere n’hi ha que estan parlant de no sé què, i que un de davant té un problema anunciat de passada; a un altre li fa mal un peu... la càmera va tirant, però saps com va la marxa al davant i al darrere. És molt difícil, tècnicament, aguantar una cosa així... I això no és ben bé terror, és una altra cosa.

Bohigas. No saben per què són allà, ni ningú els obliga a ser-hi. Es fan amics i quan ho són, es moren... La Víctor Català també ho tenia, això, tot i que no escrivia terror, però s’hi acosta: el desenllaç d’un dels seus relats és una noia llençant un nadó a una roda de molí, però, per arribar-hi, descriu com viu la noia amb una família de bestioles i que s’enamora d’un noi net i delicat; per arribar a la mola que cruix has de passar per la delicadesa... Es diu de la Català que fa rural, no terror... El que passa ara és aquest desplaçament. I no és casualitat que surtin els contes de King al costat de Savis i bojos, l’antologia de contes dels decadentistes que heu fet a Males Herbes... Es tracta de treure el tauler d’escacs on ens hem acostumat a la partida. I posar-ne una altra.

Mas. En català, això d’etiquetar és molt exagerat perquè no hi ha ni un sol escriptor de gènere que hagi fet un sol gènere, potser només en Pere Verdaguer. No existeix aquesta puresa.

P. Falten editors que s’atreveixin a publicar en català coses molt populars?

Bohigas. Ja els tenim. Som una societat bilingüe quan parlem de literatura. Absolutament. Per això hi ha autors que venen molt més en castellà que en català, perquè el lector sap que en castellà trobarà tota la seva obra. Què llegiràs, els dos que existeixen en català i la resta, en castellà? Si féssiu Carrie no la vendríeu, perquè ja hi és en castellà. És així de trist. S’ha de fer des d’una indústria cultural que en la part que fa número s’ha fet sempre en castellà.

Broggi. Amb El Codi da Vinci semblava que s’havia acabat això que el lector català no llegia gènere, però encara hi és.

Mas. Són molts anys... Qui llegeix còmic o Ballard, fa anys que ja ho té en castellà i s’ho ha llegit tot.

Bohigas. Per això ho has de fer des d’un altre lloc, com vosaltres.

P. Llavors, un Carrie, ja editat en català a finals dels vuitanta, no es pot tenir?

Broggi. És que avui és a 8,99 euros a Debolsillo en castellà. I els que adoren King a Catalunya ja l’han llegit.

Planas. King té una obra prou gran i reconeguda com perquè no hagis d’anar a Carrie. M’encantaria fer-la, però els seus llibres amb pseudònim són increïbles: El fugitiu, La larga marcha... És un King amb un món inclassificable, més social. Hi ha molts King.

P. O sigui, tenim aquests King en català perquè són més literaris?

Broggi. Són uns King amb què enganxar un lector que pensa que no té cap mena de vàlua. L’hem de treure del nínxol de la literatura de consum.

Planas. King, a cada dècada, ha tret almenys un molt bon llibre. La milla verde té detalls interessants... El problema és que ha escrit massa, ell sol ha saturat el mercat.

P. Per què aguanta tan bé King?

Broggi. Perquè és vida de debò. La part humana és la primera.

Mas. En terror és molt fàcil començar amb l’escena sensacionalista. Ell no: primer fa que t’estimis els personatges i llavors comença el terror.

P. I per què el lector estima tant els seus personatges?

Bohigas. Hi ha gent que té el do d’escriure en veu pròpia. Ell el sents, ve d’ell el que escriu, i un ho percep. És un do. A en King, l’escriptura no és una mediació: és ell que parla.

Mas. El sents a ell explicant la història. També em passa amb Vonnegut. Et passa amb els bons.

P. Quins King vindran després?

Mas. No tenim res comprat. Veurem què passa amb els 3.000 de Torn de nit: drets, traducció i edició han costat molts diners; és una operació arriscada. N’hem de vendre molts per fer les paus.

Broggi. Nosaltres n’hem fet 1.800...

Planas. Esperem noves generacions de lectors de King en català.

Bohigas. Em venen ganes de rellegir King...