Màsters i mestres

A les 84 universitats espanyoles sobreabunden els màsters (no sé si els mestres). Segons Universia, una xarxa interuniversitària, el nombre de cursos de màster impartits per les nostres universitats s’apropa als 4.000 (exactament, 3.828). No poden ser tots (igualment) bons: no és fàcil respondre la pregunta d’un estudiant sobre la qualitat d’un determinat màster.

Un primer índex és l’especificitat del curs: com més elevada és, més fàcil resulta avaluar-lo. Els màsters globals, genèrics, generalistes són difícils d’avaluar amb criteris tangibles i terraqüis.

Un altre és la seva naturalesa voluntària o obligatòria: els màsters obligatoris, com els d’accés a la professió d’advocat, són milícia forçosa. Seria preferible un examen d’ingrés a la professió (com els bar exams americans) precedit pel sistema de preparació que l’interessat considerés més eficient i assequible. I, com que els màsters obligatoris d’accés són de pagament, els estudiants es queixen que són un impost. Amb raó i en va: gairebé tots els professors de totes les ideologies desfilem al pas i d’acord que ens va molt bé un sobresou, que la universitat espanyola paga mig malament i l’aplicació del Pla Bolonya en Dret va reduir la durada de la carrera de cinc a quatre anys. Llavors el màster obligatori ens va retornar el cinquè any amb diners caiguts del cel en temps de crisi. Ho escric amb vergonya, ja que he dedicat gairebé 40 anys de càtedra a la universitat pública.

Un tercer criteri és la durada, taxada per llei per als màsters oficials, d’entre 60 i 120 crèdits. Acostuma a ser excessiva, però de vegades es queden curts: un graduat en Física que va acabar fa uns mesos el màster de formació de professorat d’ensenyament secundari, el que habilita per fer classe a l’ESO i el batxillerat, m’explicava que hi van faltar hores de retòrica i comunicació efectiva. En altres casos passa a l’inrevés. En igualtat de condicions, escolliu el més breu, el de 90 crèdits millor que el de 120, tot i que només després d’haver comparat una per una les hores destinades a cada matèria i el seu interès real.

En quart lloc, la qualitat de les pràctiques (o del laboratori, si escau) és crucial: comproveu en quines organitzacions les cursareu. El màster ideal es reparteix a parts iguals entre teoria i pràctica (però si les pràctiques no són pagades, poden no valer gaire).

Cinquè. Els complementaris: heu estudiat a Barcelona, doncs proveu un curs a una altra ciutat o a un altre país. Les ciutats prèmium, com Barcelona, tenen de bo el nivell i la dimensió de la xarxa per aprendre a fer gairebé tot, però atreuen i generen molt de soroll. El turisme acadèmic s’ha instal·lat als màsters.

Sisè. No col·leccioneu màsters. La impressió que ofereix el currículum d’un graduat de 29 anys amb un rosari de set màsters d’un any de durada cadascun és, com a mínim, inquietant. En canvi, si en té un o dos i una pràctica professional similar, és bon senyal. Una altra cosa són els cursos de formació contínua: no concebo un fiscalista que no s’informi permanentment. Resumint, avui no es pot deixar d’aprendre, però un tampoc es pot passar la vida col·leccionant certificats d’assistència o de presumpte aprofitament. Els models de referència són els bons e-cursos que exigeixen passar controls. Organitzacions com Coursera són modèliques. Bona part de les universitats són serioses, ja que, com que són desesperantment burocràtiques, la corrupció és difícil. Comproveu en cada cas els punts forts (arqueologia a Tarragona, per exemple).

Setè. Vegeu si els currículums dels professors equilibren la teoria amb el seu exercici pràctic: una processalista que no hagi trepitjat cap jutjat fins i tot fa por, tot i que no és gens freqüent. Informeu-vos-en amb antics alumnes o, si no en coneixeu cap, investigueu on han estudiat els professionals que admireu, que el més important d’una universitat són els alumnes, els seus amics de demà.

Vuitè. Pregunteu per la relació entre sol·licituds i matrícules: els cursos bons tenen diversos candidats per plaça. Però hi ha microespecialitats o màsters minoritaris excel·lents.

Novè. Un màster professional bo té un servei de col·locació igualment correcte. I si és predoctoral, fullegeu cinc tesis recents de doctors que tinguin aquest màster dels vostres somnis.

I desè. Els mestres de debò no només atreuen els seus estudiants, sinó també ajudes i patrocinadors a dotzenes. Exigiu-ne la llista.

Sort.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.