Joan Miquel Oliver: “No m’agradaria ser considerat un compositor d’ocurrències”

És insaciable, i quan no escriu novel·les, l'última d'aquest mateix any, compon discos. Tant en un registre com en l'altre, Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), és capaç de crear universos amb una mirada molt personal que sembla ocultar els significats més explícits, de manera que ironia, un cert aire surrealista, onirisme i sentit de l'humor acaben construint la seva carrera artística. Però això pot convertir-lo en un artista percebut per la seva ocurrència o enginy, cosa que no li agrada. “Són definicions una mica superficials i que no em satisfan aplicades a la meva obra. Cada persona és capaç de valorar si el que jo componc es queda en el terreny de l'ocurrència o va més enllà”, diu en presentar Elektra, un últim disc en el qual conviuen amb l'heroïna les mamàs, nenes que sempre passen fred, viatges que comencen en un portal i acaben al pol o mirades distants cap als pijos.

En aquest disc, que com és costum no ha gravat sol, sinó amb els seus músics de directe, Jaume Manresa i Xarli Oliver, continuen tenint pes cançons curtes que fan pensar en les seves passions literàries, que posen l'èmfasi en els escriptors que no economitzen per expressar-se, “és que és qüestió d'anar-se quedant amb el que és essencial: de jove bevia rom amb Coca-cola, després només rom amb gel i ara rom en xupitos, sense gel”. I Tolstoi què és? “Ha, ha, Tolstoi és un àpat complet amb vermut, postres, cafè, copa i puro, però és un escriptor d'una altra època, dels que feien obres magnes destinades a acompanyar-te durant molt de temps per poder assaborir-les”. I si com vostè va declarar a Laura Fernández —EL PAÍS, 23 maig del 2018—, els escriptors són capaços de veure més enllà que els altres, què són els músics? “Doncs algú capaç de restar càrrega simbòlica a una música que la indústria ens fa creure que significa alguna cosa, que seria com dir que Txaikovski escrivia per a les persecucions amb cotxe de les pel·lis d'acció. Jo crec que el músic de debò li treu significat a la música. Després el resultat pot ser una música poc humana o una mica frívola, com la de Zappa, per exemple, però crec que la música autèntica és així. La música tota sola té un punt frívol”. Frivolitat com a finalitat, doncs? “No completament, perquè si vols arribar a la gent no pots frivolitzar del tot. Per exemple, em deien que les emocions serveixen per escriure cançons i jo crec que és a l'inrevés, és la música la que t'ha d'emocionar. Per tant, cal anar amb mesura”, conclou.

Al marge de treballar en equip, una altra diferència amb treballs anteriors és que en la presentació promocional d'Elektra, s'explica de què va cada cançó, abans impensable en un artista que jugava amb els significats i els sentits. “No sé, no he pensat per què, tot i que en realitat és cert que abans pensava que no hi havia lloc per a les explicacions i ara crec que alguna pista per situar l'oient pot resultar útil. Com en tot, has de saber administrar, en aquest cas el grau d'informació que transmets”. S'ha sentit potser incomprès? “No, simplement he afinat el nivell d'espòiler que pots oferir sobre tu mateix”. Sempre sabent, es pot afegir, que escriure cançons és una manera més d'escapar-se del món: “Sí, fa anys que ho tinc clar, perquè aquest món és avorrit, està desordenat i no té sentit, mentre que la meva música és bonica, ordenada i amb sentit”, assegura, sense reprimir un riure, divertit company del seu enginy, gens frívol.

Per cert, Joan Miquel sosté que Elektra tanca una trilogia començada amb Pegasus, que parlaria sobre el paisatgisme, continuada per Atlantis, que versaria sobre la societat i tancada amb Elektra, que parlaria en primera persona, tot i que no sempre el protagonista seria el mateix. Per explicar-ho parla de Hegel i d'Aristòtil, de la tesi, síntesi i antítesi, però coneixent el Joan Miquel mai se sap si això és un invent d'última hora o si de debò va conceptualitzar així els seus tres últims discos.

El que és evident és que no creu que el terme s'utilitzi bé: “El Senyor dels Anells no és una trilogia, sinó una obra partida en tres parts. La meva no, és una veritable trilogia”, assegura, docte com un professor de filosofia que semblaria que només tem una cosa: “No tant envellir, que no és agradable, sinó quedar-me sense temps per escriure tot el que tinc al cap, i que igual que quan escric narrativa, prefereixo que siguin històries inventades més que històries viscudes per mi mateix. Resulta molt més divertit i enriquidor”.