Joan Miquel Oliver: “Un escriptor és algú que veu més coses que els altres”

Joan Miquel Oliver (Sóller, Mallorca, 1974) era, fins fa no gaire, la veu (i bona part de la música i la lletra) d’Antònia Font, un dels grups clau de l’indie pop català i no només del pop català: va ser Premi Nacional de Cultura el 2008. Al seu capdavant Joan Miquel va editar, amb la seva incansable passió per la bicicleta, l’escalada i els ovnis, nou discos i va fer prop de 600 concerts. La banda va dir adeu el 2013, però Joan Miquel no pensa acomiadar-se d’allò que no pot evitar fer tota l’estona: escriure i compondre. Ha continuat —amb èxit— la seva carrera en solitari —que encetà el 2005, en paral·lel amb la banda— i la literària, de la qual donà la primera mostra el 2002 amb el seu llibre de poemes Odissea trenta mil. A la versió en novel·la de la biografia de l’escalador mallorquí Miquel Riera, Setembre, octubre i novembre (L’Altra Editorial, 2014), segueix ara la sàtira extraterrestre Alexandra Schneider und ihr Casiotone (també a L’Altra Editorial).

Pregunta. El títol està en alemany, volgudament —la traducció literal és Alexandra Schneider i el seu Casiotone—, perquè, per damunt de tot, la nouvelle és una sàtira sagnant sobre la invasió de Mallorca per part dels alemanys, però uns alemanys del futur, que semblen venir d’un altre planeta. Com hi apareixen i d’on li ve aquesta ciència-ficció boja?

Resposta. Diria que és ciència-ficció? Jo no ho sé. La veritat és que mai sé on aniré quan començo a escriure. Aquí vaig començar amb una amiga meva arribant a casa, una amiga alemanya, sí, però que no es diu Alexandra, i que, com passa a la història, em va dir que vindria a veure’m i la història comença quan truca a la porta.

“No he deixat mai de jugar: de petit ho feia amb ‘legos’ i l’‘scalextric’, i ara ho faig amb cançons i històries”

P. Però a partir d’aquí es deixa portar i el següent que sabem és que un munt de turistes s’equivoquen de porta i volen entrar a casa seva, i després, comencen a menjar llibres perquè... s’han convertit en cabres zombi!

R. Sí (riu). La veritat és que tot això ho vaig somniar. Vaig somniar que entrava gent al meu estudi i començava a menjar-se llibres, i quan em vaig posar a escriure, el somni va tornar, i em vaig dir: “I per què no faig que siguin cabres?’’. La idea és improvisar, perquè si no improviso, res té sentit. És a dir, per explicar una història que ja tinc al cap i he planejat al paper, no l’explico. Jo vull ser el primer de viure l’aventura del que sigui que escrigui. Quin sentit té escriure una cosa que ja has viscut? Quan improviso em sento lliure, si tingués un guió, ja m’estaria posant un límit, i jo el que vull és no tenir límits, que tot sigui possible en tot moment.

P. La història pot ser improvisada, però el missatge és ben clar al final: el turisme està acabant amb Mallorca. Ha empitjorat la cosa?

R. Sí, ha empitjorat. Quan arriba un creuer, els carrers s’omplen, no es pot ni caminar, i el lloguer turístic ha fet que tinguis veïns que estan sempre de vacances i amb horaris molt diferents dels teus... Els guies que expliquen coses ara van amb megàfons, fins i tot als convents no hi ha silenci! Jo soc un apassionat de les bicicletes, però no quan em trobo grups de 20 o 30 persones pels carrers de Palma. Ells poden estar feliços, i rient, però ignoren que allà hi viu gent, que no és només un escenari per a les seves vacances. També hi apareix una cosa preciosa, que és la imatge de la illa de Mallorca buida.

P. I el fet que Mallorca esdevingui, en cert moment, part de la mateixa Alemanya? La sàtira és salvatge en aquest sentit, i no només en el fet que la suposada invasió extraterrestre faci de tothom unes cabres zombi...

R. Sí, bé, era un joc, pensar que a finals del segle XXI Mallorca esdevingués província d’Alemanya, com abans havia estat part del regne de Catalunya, i ara del d’Espanya... I no és tan esbojarrat pensar-ho, pot arribar a ser-ho, perquè si els alemanys, que estan comprant l’illa a trossos, arriben a tenir poder polític al Consell de les Illes, podrien arribar a votar annexionar-se-les, i passaríem a ser ciutadans alemanys... I a mi em donaria igual.

P. Amb un ritme que és gairebé de pel·lícula de George A. Romero —tota invasió zombi té alguna cosa sempre del cinema de Romero—, la novel·la és, per moments, un road-book amb molta mala llet...

R. Sí, és un llibre cabroncete, sembla un llibre d’aventures però és ple de destralades...

P. Als membres de Manel, per exemple, se’ls veu “en actitud ostensiblement cabruna a l’interior d’una popular bodega” de l’Eixample barceloní, quan la pandèmia s’estén...

R. Sí, però no només això, el llibre és ple de portes que no porten enlloc. És a dir, hi apareix una bicicleta que sembla que hagi de servir per a alguna cosa en una determinada pàgina, i després no torna a aparèixer. El mateix passa amb una guitarra que el narrador busca per fer una altra cosa i que després s’oblida de continuar buscant... És un llibre orgànic en aquest sentit, el que desapareixia del meu cap, desapareix de la història. La literatura, l’art, ha de donar sentit a les coses, però en aquest llibre no hi ha sentit, i jo vull que sigui així. Per mi, un escriptor és algú que té visió, algú que veu més coses que els altres.

P. Per a vostè, com a creador, música i literatura formen part d’un tot?

R. Sí, el meu art és com aquesta taula (assenyala la taula davant la qual és assegut), i cada cosa que faig hi suma una peça que fa un tot. És com un gran puzle, i els llibres i les cançons en són les peces.

P. Si en el pla musical Mike Oldfield, però no només ell, se situa entre els seus referents, a nivell literari, a qui trobaríem?

R. Molta obra periodística. No sé, m’agraden molt Hunter S. Thompson i el recentment desaparegut Tom Wolfe. Però el llibre que més cops he llegit és el Quadern gris, de Josep Pla, i després el Diari d’Escània i Univers endins, d’Enric Casasses. Però també m’agraden Franz Kafka i Julio Cortázar. La literatura que no m’agrada és la dels literats que per dir quatre coses necessiten un munt de pàgines. Per això m’agrada la literatura catalana, perquè sempre ha estat molt ràpida: si podem dir una cosa amb tres paraules, per què en necessitem sis?

P. Una altra cosa important de la novel·la són els amics. A la història, els únics que no agafen la pandèmia cabrum són un grapat d’amics del narrador que semblen la seva família no de sang...

R. Sí. Al cap i a la fi, el que hi ha a la novel·la és la meva vida a Mallorca. Anar a buscar els amics en bicicleta, fer coses junts, i a més viure una aventura com aquesta. Escric per viure dins del que escric durant els dies que ho estic fent. En aquest cas, han estat 15 dies, sí, 15 dies amb els meus amics fugint d’una invasió extraterrestre d’alemanys a Mallorca. No sé, de vegades penso que no he deixat mai de jugar, que de petit jugava amb Legos i l’Scalextric, i ara, amb cançons i històries.

P. Tornant a la imatge potentíssima de Mallorca buida, diria que escriu també per fer realitat allò que ara li sembla impossible? Perquè també és ben sabut que voldria sortir a caçar ovnis en bicicleta...

R. Sí, tinc un projecte de llibre-diari en aquest sentit, que encara no he fet, però en el qual penso sovint... M’agrada tenir aquesta mena de poder que tenies quan jugaves de petit. Agafar els personatges, que són els meus amics en realitat, i fer-los fer el que vull, salvar el món d’una invasió alienígena! Escric pel mateix motiu que llegeixo i pel mateix que faig música i l’escolto: per evadir-me de la realitat. Però sí, la imatge de Mallorca buida és preciosa, i només es pot fer realitat, ara per ara, en llibres com aquest.