El Liceu vol créixer per atreure un públic més ampli

El teatre del Liceu vol conquerir la ciutadania de Barcelona i, per a això, ha de poder ampliar el seu projecte musical donant pas a un altra tipus de música, més producció contemporània, amb programes pensats per a un públic familiar, i potenciant un projecte educatiu. Aquesta és la filosofia que defensa Valentí Oviedo, que va assumir les regnes de la direcció general el maig passat. Per poder dur a terme aquesta idea, el teatre necessita més espai, i una de les possibilitats podria ser el teatre Principal de Barcelona, que està tancat des de fa gairebé dos anys.

“No necessàriament és l’única possibilitat, però tenint en compte que és un gran equipament cultural buit també podria ser interessant per a la ciutat mateix”, argumenta el director general. L’activitat principal del Liceu és l’òpera, alguns ballets, concerts simfònics i els que contracten programadors externs. Totes es fan a l’única sala del teatre, que té una capacitat de 2.000 persones. “El que volem fer és tenir més activitat pròpia i ampliar l’oferta perquè vingui més gent i més diversa al Liceu. Hi ha altres formats de música, com l’òpera barroca, que requereix un espai més petit. Passa el mateix amb la creació contemporània, que és molt important, perquè atreu un públic més jove. I si volem introduir programes pensats per a un públic familiar ens passa el mateix. Per això l’ideal seria tenir un espai alternatiu”, insisteix Oviedo. Durant les dues últimes temporades, la directora artística Chiristina Scheppelman, defensora també de formats nous, va introduir dos cicles de creació nova a l’Off Liceu: unes sessions que es van fer al Foyer del teatre, que no té les millors condicions per fer-ho.

Oviedo reconeix que el lloc idoni per fer-ho seria el teatre Principal, tot i que, a continuació, apunta que el Liceu no té capacitat econòmica per fer-ho i que una fórmula que es podria explorar és que les administracions consorciades al patronat —la central, la Generalitat i l’Ajuntament— apostessin per aquesta operació. El Consistori de Barcelona, de fet, ha intentat arribar a un acord amb la família Balañá, propietària del teatre, en diverses ocasions per fer-se amb la propietat del Principal. Probablement, l’ocasió en què es va estar més a prop d’aconseguir-ho va ser durant el mandat de Jordi Hereu, que va proposar una fórmula mixta: una part en diners i una altra en solars de la ciutat. No va es va arribar a tancar, per bé que s’hi va estar a prop. El Principal va cessar l’activitat el 2006 i va tancar per tornar a obrir l’octubre del 2013, amb el mandat de Xavier Trias. Una obertura que va ser polèmica des de l’inici, perquè els gestors que l’explotaven, el grup de Carlos Caballero, van convertir la sala gran en una discoteca, tot i que no tenien permís per fer-ho. L’invent va durar poc, i l’any següent la policia va irrompre al Principal en una operació contra la prostitució. Van detenir Caballero i, posteriorment, el van deixar en llibertat, per bé que el va continuar investigant per una suposada irregularitat en les llicències d’explotació del teatre, que va entrar en una fase gairebé d’activitat nul·la, fins que va acabar tancant de nou la tardor del 2016.

A principis d’aquest mandat, la que va ser comissionada de Cultura, Berta Sureda, també va explorar la possibilitat de convertir el Principal en un centre cultural obert al barri. El seu successor a l’àrea cultural, Jaume Collboni, va prosseguir amb aquesta idea perquè, per a l’Ajuntament, el Principal és una peça important en la revitalització cultural del final de la Rambla. L’actual comissionat de Cultura, Joan Subirats, ha estat l’últim que ha intentat arribar a un acord en una reunió que es va dur a terme el febrer passat: “L’Ajuntament no té capacitat per assumir les pretensions de la propietat”, resumeix Subirats. Tot i que mai s’ha posat sobre la taula una xifra concreta, algunes fonts apunten que oscil·laria entre els 24 i els 28 milions d’euros. Una xifra a la qual caldria afegir una inversió important per rehabilitar els diferents espais que el formen: la sala gran, el club llatí, la cúpula Venus, els antics billars Monforte i el frontó Jai Alai. Més de 15.000 metres quadrats en total, la qual cosa el converteix en una enorme peça amb qualificació urbanística d’equipament. Fonts que coneixen la posició de la propietat —amb la qual aquest diari ha intentat parlar sense que ho hagi aconseguit— apunten que un dels handicaps és que aquesta aplica un criteri purament immobiliari, molt diferent del que té el Consistori, que continua tenint una patata calenta al Principal, ja que l’edifici ha entrat en una degradació considerable, especialment per la seva banda posterior, al carrer de Lancaster.

Per a l’entitat Amics de la Rambla, la possibilitat que el Liceu ocupés el Principal seria ideal: “Seria el més lògic i, fins i tot, seria coherent amb la història, per la relació que han tingut tots dos teatres. Nosaltres defensem que l’ús del Principal sigui un ús cultural perquè ajudaria a canviar aquesta part de la Rambla. I no estaria gens malament que, per una vegada, les administracions es posessin d’acord en benefici de tots, del Liceu, de Ciutat Vella i de la ciutat”, apunta Fermí Villar, president d’aquesta entitat.

Tot i la relació de rivalitat inicial, perquè el Principal i el Liceu van rivalitzar a meitat del segle XIX com a programadors d’òpera, la veritat és que al llarg dels anys han tingut relació. Abans de l’incendi del 1994, el Liceu feia servir un espai del Principal com a local d’assajos. També, durant un temps, va guardar material i peces que es van salvar de les flames i es va convertir en la sala d’assajos en diferents moments dels anys 1994 i 1995.