Banderes al vent

Les tensions sorgides al voltant de l’acte d’homenatge a les víctimes de l’atemptat gihadista del 17 d’agost del 2017 són una bestreta de l’agenda política tardorenca. Grups de monàrquics exaltats feien visques al Rei i esbroncaven el català emprat en la cerimònia de la plaça de Catalunya, mentre que, com a teló de fons, una pancarta proclamava que Felipe VI no era benvingut als Països Catalans. La tarda del mateix divendres, el president de la Generalitat instava a “atacar l’Estat injust” en un acte independentista davant la presó de Lledoners de reivindicació de l’empresonat exconseller d’Interior Joaquim Forn. L’endemà, a Cambrils, Xavier García Albiol s’encarregava de recriminar en públic a Quim Torra el que s’ha dit.

Des de llavors i cada 12 hores pel cap baix el despertador patriòtic no ha deixat de sonar. És clar que tot té segones lectures, més enllà de la pura literalitat. La interpel·lació d’Albiol a Torra, per exemple, provava de ser una exhibició d’audàcia i que els populars catalans no es resignen al trist paper del captaire Llàtzer al banquet de epuló Rivera. Per això Albiol ho va fer davant d’un públic selecte: el flamant i incisiu president del seu partit, Pablo Casado, aplaudia a primera fila. Torra, per la seva banda, pretenia amb les seves paraules mostrar el camí cap a la terra promesa, aquesta nació que, de moment, s’acontenta amb ser virtual i que es construeix des de Brussel·les, amb sucursal a la plaça de Sant Jaume. Les paraules del president català, lògicament, buscaven compactar el poble triat perquè no es lliuri al paganisme tot esperant que s’obri una “finestra d’oportunitat” que permeti una independència ràpida, feliç i sense dolor.

Tant per al president com per a Albiol, el tauler polític és clar. El primer ho confia tot als poders taumatúrgics de la retòrica. Té el seu punt d’utopia, si no fos perquè del que es tracta és de perllongar, si al radicalisme verbal li plau, l’estada dels exconvergents al poder.

L’exalcalde de Badalona, per la seva banda, segueix l’estela de duresa del seu líder Casado, que no permet que la realitat li espatlli un bon titular. Per carregar contra l’esquerra és capaç de negar, com Pedro, que el PP hagi pujat imposat després del 2011 (entre el 2011 i el 2013 van augmentar cinc vegades l’IRPF, quatre l’impost de Societats, dues l’IVA i una l’IBI) i de fer de prestidigitador visitant immigrants al matí i defensant les devolucions en calent a la tarda. Com no podia ser d’una altra manera, Casado —igual que Ciutadans— ha sol·licitat explicacions al Govern central per les pancartes secessionistes i els “excessos” de Torra, i ha oblidat potser que un any abans, i sota la presidència de M. Rajoy, Felipe VI va ser objecte d’una esbroncada monumental durant la manifestació de repulsa a l’atemptat que va recórrer Barcelona. Ara, el radicalisme retòric de Torra serveix de pretext perquè Ciutadans i el PP demanin l’aplicació de l’article 155 i per exigir que el president de la Generalitat reediti una mena d’inexistent Jura de Santa Gadea. A la dreta espanyola ningú se’n vol assabentar, com va dir la vicepresidenta del Govern central, Carmen Calvo, que “amb frases no s’ataca l’Estat”.

La tensió que generen espanyolistes i independentistes intransigents farà créixer la incontinència verbal a mesura que s’apropin les eleccions municipals. Si Manuel Valls presenta la seva candidatura amb Ciutadans i el front puigdemontista aconsegueix articular una llista unitària, s’haurà aconseguit que Barcelona entri de ple en la guerra de patriotes. Aquests comicis són vistos per un extrem i per l’altre com una “finestra d’oportunitats”. I com en els estira i arronsa entre hussites i catòlics txecs, les finestres conviden a les defenestracions. I en aquest cas la primera serà l’eix esquerra-dreta.

Les essències nacionals seran la poció amnèsica que farà oblidar com d’units han estat uns nacionalistes i altres a l’hora d’oposar-se a la consulta sobre remunicipalització de l’aigua a Barcelona, al fet que un 30% dels habitatges de nova construcció a la ciutat es destinin a augmentar el parc públic o a la limitació de places hoteleres.

La victòria d’Ada Colau a les municipals del 2015 va trastocar el tauler que uns nacionalistes i altres havien projectat per a Barcelona. Ara es tracta que la capital de Catalunya se sumi a la normalitat patriòtica i a onejar les banderes al vent.