Puigdemont a Laffrey

El 7 de març de 1815 a Laffrey, al peu dels Alps francesos, al costat d’un llac, 800 soldats del 5è regiment d’infanteria de l’exèrcit del rei Lluís XVIII barraven el pas cap a Grenoble a un altre exèrcit, una mica menys quantiós. En la darrera setmana aquest havia recorregut més de 200 quilòmetres des de Canes en el seu camí cap a París. Davant d’aquest atzucac, les opcions d’arribar-hi eren mínimes.

De sobte, d’entre les seves files, un home va descavalcar i va fer unes passes cap endavant. “Si no es retira l’arrestarem”, el va advertir un oficial reialista. Napoleó, fugit del seu exili a l’illa d’Elba el 26 de febrer, es va dirigir aleshores als qui s’interposaven en el seu objectiu. “Soldats del 5è, soc el vostre emperador. Reconeixeu-me!”. Va avançar i, dramàtic, es va descordar la casaca. “Si algú de vosaltres vol matar el seu emperador, soc aquí!”.

Silenci. Vent gèlid. Amb una única bala la seva història s’hauria acabat allí. “Visca l’emperador! Llarga vida a l’emperador!”, van exclamar unes primeres veus d’entre la infanteria. A continuació tot el regiment va corejar el seu nom, va oblidar el seu rei i es va unir a l’exèrcit improvisat de Bonaparte.

Arribarà un moment, potser a les acaballes de l’hivern o fins i tot abans, en què Carles Puigdemont es trobarà també a Laffrey. La seva Crida Nacional haurà interpel·lat els catalans que l’hagin volgut escoltar, però aquell dia, a través d’un missatge o una videoconferència, es dirigirà, en particular, als votants (el 5è regiment) d’ERC. “Soc el vostre president legítim, soc el màxim responsable polític de l’1-O, reconeixeu-me!”.

És probable que aquest moment decideixi el seu futur polític i la sort de la Crida. Decidirà si aquesta es converteix en allò que els seus ideòlegs pretenen o bé si es queda en una mera reconversió de l’espai convergent —l’argument tranquil·litzador, perquè significa repetir la història, que suggereixen la majoria d’analistes.

El plantejament de la Crida per a les eleccions —anticipades catalanes, municipals, europees— més que focalitzar-se en la República com a fi de la independència ho farà, amb la sentència dels judicis de fons, en el seu vessant de foc purificador de la democràcia. El moviment i el seu líder es presentaran com a ariet d’allò “nou” davant d’allò “vell” (la monarquia, els partits polítics, la vella política, la justícia sense bena, i tot el que no agradi, gairebé a la carta).

S’ha dit que el procés és la forma en què s’ha canalitzat la indignació del 15-M a Catalunya. Si és així, la Crida serà el que Podem va ser per a aquest moviment ciutadà, la marca, tardana en aparèixer, dels indignats sobiranistes. Mostrant l’Estat com a corcat i antidemòcrata s’apel·larà, en primer lloc, al vot pel que moltíssims catalans viuen com un contrasentit —la presó provisional i el judici—. La Crida es presentarà, per obrir-se més enllà de l’independentisme, com el vot “útil”, l’únic efectiu, per a un vaitot que esquerdi l’Estat monàrquic (l’ús del discurs del Rei del 3-O ampliarà la base de votants).

Dos exemples mínims. “Em retreuen que estic amb la burgesia catalana, que diuen ells, però què volen que faci? Que me’n vagi amb en Pablo Iglesias que no ha fet ni un miserable tuit per jo?”, responia el raper Valtònyc fa uns dies. Avui és més antiestablishment Puigdemont que Iglesias. Segon: un tuit d’una excitada seguidora del president després que un taxista a l’estranger el definís com un combatent per la democràcia que vol canviar Europa.

“Això ja no va d’independència, sinó de democràcia”. El senten, vora el llac, a Laffrey? El gruix del 5è regiment d’ERC ho tindrà difícil per mantenir el cap fred i contrarestar el discurs emocional, herderià, que tindrà lloc en aquell moment. No comparo figures, sinó imatges. Avui alguns especialistes sospiten que en el gest de Bonaparte hi havia truc. Un dels seus oficials havia contactat amb homòlegs del 5è per prendre el pols al seu estat d’ànim davant l’aparició de Napoleó. Fins i tot sembla que els primers visques s’havien acordat. L’autoproclamat emperador tenia gairebé la total certesa que no li dispararien. Va ser una teatralització.

S’imaginen uns primers visques al “president legítim” procedents d’algunes figures d’ERC —alcaldes, quadres, personatges mediàtics associats al partit—? Esquerra patirà, però també patiran la CUP i els Comuns per evitar fugues importants de votants cap a la Crida.

A la nostra societat, de futbol i apostes des del sofà, li va el “tot o res” i el “foc nou”. La temptació de seguir la indignació cridaire postjudicial, “però que s’han cregut!”, serà molt forta. No subestimin el moviment que impulsa Puigdemont. Dotze dies després de Laffrey Napoleó va entrar aclamat a París. La seva darrera aventura va durar cent dies i va acabar malament, sí, però aquesta ja és una altra història.

Joan Esculies és escriptor i historiador.