Recuperar TV3

Els treballadors de TV3 han denunciat recentment l’“afany de control” que els partits independentistes tenen sobre la televisió pública catalana i han advertit contra els “acords privats” que mantenen Junts per Catalunya i ERC per repartir-se el poder dins de la cadena. TV3, un canal que històricament ha destacat pels seus formats innovadors i per haver prestigiat l'ús social del català, ha vist seriosament qüestionat el seu paper els últims anys per la utilització que l'independentisme n’ha fet fins a convertir-la en un element d'agitprop independentista i allunyar-la del referent que va ser.

El segrest de TV3 per part dels partits en el poder és tal que tots els membres de la Corporació Catalana de Mitjans de comunicació (CCMA), el seu òrgan gestor, fa cinc mesos que han acabat el mandat sense que s'albiri un ràpid relleu. Els independentistes no es posen d'acord i amb això es produeixen situacions absurdes com que Ciutadans, el primer partit de Catalunya, no tingui avui ni un sol seient en el consell d'administració. Certament, els problemes de TV3 no són exclusius de la cadena catalana. RTVE ha passat per situacions semblants i ha estat necessària una àrdua negociació política per dotar-la d'un nou equip gestor, ara encapçalat per professionals d'inqüestionable validesa professional.

Els mals de TV3 venen de lluny. Utilitzada pel pujolisme com a eina de construcció nacional, els tripartits de l'esquerra la van desgovernamentalitzar —tard i de manera insuficient— perquè el nacionalisme de Artur Mas la tornés a situar sota un estricte control. I allà segueix. L'agreujant és que té un públic captiu. El desinterès creixent de TVE per oferir una programació competitiva en les llengües cooficials ha situat TV3 com a únic referent per a qui vol veure televisió en català. Fora bo que la nova direcció de RTVE demostrés amb fets —desconnexions territorials— que la cadena de tots els espanyols ho és també dels qui parlen una llengua diferent del castellà. Si res canvia, TV3 seguirà sent el fidel reflex de l'amenaça d'esquinçament permanent que viu Catalunya com a societat. Segons l'últim baròmetre de la Generalitat s'informen a través de la cadena autonòmica el 47% dels catalans, una xifra idèntica a la del nombre d'independentistes. Mentre que la veuen gairebé el 80% dels votants de partits secessionistes, amb prou feines el 15% d'electors constitucionalistes la té com a canal de referència. El que per a uns és doctrina de fe per als altres és una programació insofrible.

Els mitjans públics catalans tenen recursos per sortir del forat en el qual l’han situat els seus gestors polítics. Amb una plantilla de més de 2.000 treballadors i un pressupost que supera els 230 milions tenen l'obligació de deixar de ser un club privat per a independentistes i convertir-se en una cadena de tots els catalans. Cal aplicar la reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans que fixi l'elecció dels seus consellers per consens i no per simples majories absolutes, la qual cosa facilita els pactes sectaris. Si no ho fa amb urgència TV3 no només veurà amenaçada la seva viabilitat sinó també la seva utilitat. D'aquí a la residualització només hi ha un pas.