Sobre el fanatisme

Divendres farà un any que es van produir els atemptats de Barcelona i Cambrils. La perspectiva que ens dona el temps que ha passat permet plantejar algunes consideracions de diferent naturalesa.

En primer lloc, i com a consideració prèvia, sorprèn que fins i tot després d'haver-se descobert bona part dels fets esdevinguts encara queden molts interrogants per resoldre. Potser alguns no es podran respondre mai, és possible que els terroristes abatuts per la força pública s'hagin endut secrets a la tomba, però després de les investigacions corresponents és possible que aspectes foscos surtin a la llum i es millori la seguretat ciutadana reduint certs riscos.

En segon lloc, esperem que aquest any, al contrari del passat, l'acte commemoratiu no es polititzi, ja que no hi ha res que afavoreixi més el terrorisme. En efecte, ara fa un any es va produir un fet insòlit: una manifestació de dol per manifestar la condemna unànime als terroristes i el suport al dolor de les víctimes es va convertir en un acte de propaganda independentista mitjançant expressions de rebuig al Rei i altres autoritats de l'Estat, sense que les autoritats de la Generalitat fessin cap mena de gest per impedir-ho. Estaven preparant el cop del 6 i el 7 de setembre i calia escalfar l'ambient, tot estava subordinat a aquest fi, fins i tot aprofitar aquests fets luctuosos perquè les televisions del món mostressin alguna cosa tan irreal com l'opressió del poble de Catalunya i la seva rebel·lió contra els representants del poble opressor. Veurem què passa aquest any, esperem que la commemoració es desenvolupi d'acord amb les raons que la motiven.

En tercer lloc, una consideració de més rellevància: en quina mesura aquests atemptats són el fruit de la tensió entre religions i cultures resultat de la immigració. En aquest sentit, l'error principal i el més greu consisteix a pensar que tot musulmà, sigui quin sigui el seu origen, és un potencial terrorista contra el món cristià i que la font d'inspiració del terrorisme és la doctrina de Mahoma. Pensant així, demostrem que no coneixem l'Alcorà i ignorem les dades de la realitat. Segons l'Observatori Internacional d'Estats sobre Terrorisme (OIET), la immensa majoria dels actes terroristes d'arrel islàmica es produeixen en països on no predomina la cultura occidental cristiana. Així ho testifiquen les xifres d'aquests set primers mesos del 2018. Els 912 atemptats de signe gihadista, que han causat 5.127 morts, es distribueixen així: Àsia (6), l'Àfrica negra (12), l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica (9) i Europa (3, a França, Bèlgica i Rússia).

No es tracta, per tant, d'una lluita entre musulmans i cristians. Hem d'oblidar la imatge del musulmà violent a causa de la seva religió: l'arrel d'aquest terrorisme homicida és el fanatisme, substituir la raó pel sentiment, la idea per la creença. Així ho ha afirmat Enrique Echeburúa, catedràtic de Psicologia, en un article excel·lent publicat a EL PAÍS el passat dia 14 d'agost: “Més enllà d'altres explicacions socials, polítiques i econòmiques, des del punt de vista psicològic el terrorisme està vinculat al fanatisme, que és una actitud caracteritzada per una adhesió intolerant a uns ideals (polítics, ètnics o religiosos) i que pot portar a conductes destructives. En les persones fanàtiques hi ha una amalgama de components afectius (l'exaltació), cognitius (el valor absolut de les creences) i comportamentals (l'acció violenta contra els suposats culpables). El predomini de la convicció emocional sobre la coherència racional –les idees són discutibles; les creences, no– porta a l'ofuscació de la consciència. Els fanàtics, que creuen que estan en possessió de la veritat, carreguen el seu pensament d'odi per compensar la seva falta de racionalitat. El fanatisme suposa un estalvi d'energia psicològica perquè no requereix de cap treball intel·lectual (no es qüestionen les idees), elimina la incertesa, ofereix seguretat i proporciona el suport emocional del grup”.

I afegeix Echeburúa: “Els fanàtics necessiten la presència d'un enemic extern, al qual atribueixen totes les seves frustracions, com a factor fonamental per conformar una identitat pròpia i generar una cohesió grupal. Aquest és el caldo de cultiu en el qual germinen les llavors de l'odi, que poden conduir a la revenja i a la violència. El grup genera així mateix un contagi emocional. Així, els seus membres tenen més tendència a prendre decisions arriscades perquè el risc es percep com a compartit i, per tant, menys amenaçador”.

Llegiu l'article. Permet també entendre situacions més properes.