Contra el sistema del 1978

En la idiosincràsia política de Quim Torra, màxim representant de l’Estat a Catalunya, la Constitució no està ni se l’espera. En conseqüència, l’independentisme desplaça la presumpta absència de l’Estat de dret a considerar que Felipe VI és una persona non grata. Pot ser un dels errors més autodestructius del secessionisme i un megaridícul més. Que Carles Puigdemont continuï sent l’home fort ho explica en part. Gaziel encertava en definir com a atzucac el fet de plantejar que el problema de Catalunya és un pla exclusiu de nacionalisme, una lluita entre dues nacionalitats del mateix grau, una d’opressora i una altra d’oprimida. Oposar-se al fet que el cap de l’Estat estigui a Catalunya quan ho cregui convenient pel bé comú dels catalans i de tota Espanya és un dels desacataments més rudimentaris d’una llarga època. És la força negativa de la deslleialtat i acabarà girant-se en contra de l’independentisme, portant-lo a un residualisme agressiu.

Després de la Llei de Transitorietat, la proclamació “interrupta” d’una república catalana i la consulta il·legal d’octubre, Felipe VI es va dirigir a tota la ciutadania per advertir dels riscos que implica un incompliment tan flagrant de la constitucionalitat. És el seu deure. La monarquia parlamentària a Espanya ve de més enllà del 1978 però aquesta és la data que identifica un anomenat règim l’eliminació del qual propugna —més enllà del despropòsit de proclamar una república sense concretar-la i considerar non grata la Corona a Catalunya— un independentisme cada vegada més fraccionat, sense estratègia efectiva i amb un valor simbòlic que es devalua cada dia. Però l’objectiu és clar: com va dir el gran jurista italià, Gustavo Zagrebelsky, en anihilar el moment fundacional el que es fa és erosionar la Constitució. D’això va parlar el Rei en el seu discurs televisat. I una vegada més, Torra diu que parla en nom de tot Catalunya menyspreant a tants catalans que van agrair al monarca les seves paraules, perquè se sentien insegurs, desemparats, perduts en un limbe dels contrasentits. Evidentment, el discurs va disgustar els qui desitgen una Catalunya separada d’Espanya. És una cosa que la monarquia té en compte perquè Felipe VI coneix bé les realitats més dinàmiques —i les més regressives— de la Catalunya real.

Avui la monarquia espanyola té totes les legitimitats que es puguin reclamar, prestigi internacional i la suma de dos elements argumentals: el monarquisme de la raó i la monarquia incrementada per l’aval de l’experiència històrica de tots, com per exemple, el catalanisme històric que va des de Cambó fins al Jordi Pujol preandorrà. La Corona és el sòcol que ha garantit la convivència hispànica en les fases de més tensió, tant territorial com en el cas del 23-F. Fins i tot amb problemes en la família real, ha presidit un canvi de capil·laritat política com és l’Estat de les autonomies i amb fites fonamentals com l’ingrés en l’Aliança Atlàntica i en la Comunitat Europea d’aquella època. Tot provenia del consens del 1978 que ara es nega. Per això els usos de la monarquia han estat garants de llibertat. Després, és clar, la societat viu obertament les seves discrepàncies. Els equilibris i contrapoders del sistema democràtic ajusten avui el nostre sistema institucional, fins i tot en moments de crispació. Dècades d’experiència monàrquica confirmen a la ciutadania que, per irracional que pugui semblar, la Corona és la clau de volta més raonable per seguir convivint.

Com sap Torra que el cap de l’Estat no és ben rebut a Catalunya? Una vegada més caldrà recordar que, amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona el 1902, la “Lliga” va errar en pensar que la ciutat tindria les persianes tancades per manifestar la seva falta d’entusiasme monàrquic. Va passar just el contrari perquè el poble de Barcelona va expressar la seva satisfacció per la presència del Rei. Llavors la intuïció política de Cambó va encertar donant-li un gir a la situació i expressant davant el monarca les inquietuds de la societat catalana. És a dir: el polític s’adaptava a la realitat de la societat i això el convertia en el seu millor representant. Va ser un moment de qualitat política catalanista. En van venir d’altres. En complir-se els 25 anys de la Constitució, Miquel Roca va dir que si una reforma constitucional no és el resultat d’un gran acord polític i social, àmpliament majoritari, s’haurà donat un perillós pas enrere: és a dir, el consens constitucional és més important que el seu resultat. Això va ser i és el 1978.