Per un taxi competent

Els comerciants pateixen l’impacte dels manters; els bars, el dels llauners; els taxistes, el dels vtcers. Una part important dels serveis brega amb un succedani amb menors o cap barrera d’entrada. Juntament amb les notícies creixen també les fake news. I ja que hi estem posats, hi afegiré la competència de les màquines als humans, perquè no sabem si els robots cotitzaran a la Seguridad Social.

Els equilibris per fixar les regles del joc no són senzills. Dins de cada persona consumidora, s’hi està, a estones, un pirata. I a la casa del pirata es cou “un no voler saber” sobre les circumstàncies que possibiliten l’adquisició d’un producte o d’un servei: el pagament d’impostos i/o llicències, les condicions laborals o l’efecte contaminant. Tant és si parlem d’un telèfon mòbil amb un disseny preciós, un vestit a preu rebentat o un apartament amb vistes. En el cas dels vehicles de lloguer amb conductor (VTC) que operen a través d’Uber i Cabify, l’Autoritat Catalana de la Competència calcula que els trajectes són un 14% més barats que els del taxi, els preus del qual estan regulats.

Quan s’encén com ho ha fet un conflicte local arran de la suspensió judicial d’un reglament metropolità restrictiu amb els nous actors que encavalquen la seva activitat amb la del taxi, és perquè estem davant d’un repte global en què es barregen desregulació del transport i relacions laborals. S’encén perquè nous models de negoci desembarquen al vell món disposats a negociar només després de conquerir el públic amb preus baixos que s’assoleixen mitjançant retallades de drets. Ja coneixem una mica la pel·lícula: a l’atzar exclusiu de la llei de l’oferta i la demanda, s’aconsegueix el control del mercat; ja sense alternativa, poden pujar els preus.

Val a recordar que Uber no va aterrar primer a Espanya com a VTC, com sí que ho va fer Cabify, sinó com a un servei que posava en contacte qualsevol conductor sense llicència amb possibles clients a través de l’aplicació. Només un jutge va aconseguir evitar la llei de la selva. Les llicències de serveis per a vips van ser una troballa. I més encara després de la liberalització del sector durant el mandat de Zapatero, quan ningú sabia què era Uber. Segons la Generalitat, 800 de les 3.000 llicències VTC reclamades davant la justícia a Catalunya (llicències que han multiplicat per cent el seu valor) són d’una empresa.

El lliure mercat no pot ser l’únic principi ni l’únic valor. Bé, sí que ho pot ser. Depèn del model de societat en què desitgem viure. El model de transport urbà té també dimensió de l’interès públic. No sabem si per convicció o per por del poder del taxi, la gran majoria de partits de Barcelona han votat posar pals a les rodes a la incorporació de llicències de VTC obtingudes en anys de buit legal. Ciutadans i PP només es van abstenir.

El problema no són les plataformes digitals. Benvinguda sigui la tecnologia que modernitza els serveis, la que possibilita la mobilització dels mateixos taxistes. Perquè quan es prova l’experiència de contractar amb un clic, és difícil tornar enrere. Experiències com les de Mytaxi , Ntaxi o Taxi Ecològic són interessants. Valdrà la pena explorar el taxi compartit, les estimacions del preu per trajecte o menys rigidesa del calendari. El problema rau en el fet que serveis amb dimensió pública puguin acabar a mans de monopolis o quasi monopolis privats. Per això valen tant. Uber es valora en 62.500 milions de dòlars, gairebé el doble del pressupost de la Generalitat.

Els taxistes no són uns sants en aquesta història, és clar. En el taxi hi ha força autoexplotació i explotació (que potser no estan en el mateix vaixell que els conductors de VTC?). La tributació per mòduls, que propicia el frau, està estesa. I el preu que es paga per la llicència fa sospitar una eventual demanda desatesa: segons la CNMC, amb dades de l’Institut Metropolità del Taxi, l’increment ha estat de 503,7% en tres dècades. La vaga del juliol no ha ajudat els taxistes a guanyar-se l’opinió pública: un sector que es presenta com a públic aturat sense serveis mínims? Si volgués, aturaria la vida. Si declara una “treva”, és només “un gest”. Després de llargues hores patrullant pels carrers, els taxistes saben més de la ciutat que vostè i que jo. És fàcil que acabin sentint-s’hi els amos.