“Els alumnes no fracassen, el sistema sí”

Mónica Fernández va estudiar Arquitectura. Li agradava dibuixar. Però abans d’acabar la carrera va veure que s’estava equivocant de camí. La feina de despatx no l’atreia. “Em faltava alguna cosa”. Llavors li van oferir l’oportunitat de formar-se com a professora i especialitzar-se en entorns desfavorits. La idea l’atreia. "Quan estudiava ESO patia pels alumnes que no tiraven". Però va anar a un campus d’estiu organitzat per la fundació Empieza por Educar on va impartir classes a estudiants d’ESO amb moltes assignatures pendents per al setembre i ho va veure clar. "Va ser el primer xoc amb la realitat de les xifres d’abandonament escolar i iniquitat educativa. Allà es van fer realitat. Les històries que explicaven els nois no em van deixar indiferent. I em vaig convèncer que volia treballar en educació, però ja no en qualsevol lloc".

Des de fa dos anys la Mónica imparteix classes de matemàtiques, llengües, informàtica i entorn social a la Fundació El Llindar de Cornellà de Llobregat. No és un lloc qualsevol. Es tracta d’un centre anomenat escola de segona oportunitat on estudien alumnes que, per diversos motius, "no han tingut èxit a l’escola o a l’institut" i han abandonat els estudis sense ni aconseguir el títol d’ESO. A la Mónica no li agrada el concepte de fracàs escolar, un epígraf sota el qual s’agrupen aquest tipus d’estudiants en estadístiques que els converteixen en anònims. Aquesta professora té clar que no se’ls ha de culpar a ells. “El sistema educatiu no pot donar resposta al que necessiten aquests alumnes i ho ha de fer. Els alumnes no fracassen; és el sistema el que fracassa”.

Majoritàriament són joves immigrants o fills d’immigrants i/o d’entorns socioeconòmics desafavorits. A la Fundació El Llindar els donen l’oportunitat d’aprendre un ofici: mecànica, imatge personal i estètica, hostaleria o manteniment d’edificis. Però entrar a l’aula amb aquest tipus d’auditori no és fàcil. “Són joves que rebutgen tot el que sigui formació. Han patit molts fracassos i han sentit massa vegades que no serveixen per a res”. Davant aquest repte, va recórrer a la seva imaginació, a la seva formació, als consells d’altres professors i a la seva experiència en un institut de Terrassa i com a monitora d’esplai per aparcar els dossiers i començar a treballar per projectes. Però el primer objectiu no era que memoritzessin continguts: “El primer era aconseguir que comencessin a confiar en ells mateixos, a tenir autonomia, a treballar en equip... A voler aprendre”.

Van iniciar diferents projectes, com engegar un laboratori de fabricació digital que van batejar GarageLab. Els alumnes van dissenyar l’aula, i fins i tot els mobles, i així van treballar les matemàtiques, la creativitat, la redacció i la comunicació. Amb el laboratori enllestit, la Mónica recorda especialment el comentari d’un alumne: “He passat de no treure’m l’ESO i que tothom pensés que no sabia fer res a agafar una idea que estava en el meu cap, fer-la real i veure que la gent la farà servir”.

Els resultats aviat van començar a ser palpables. “Van millorar la puntualitat i l’assistència. Abans quan tocava taller, tots eren molt puntuals, però quan tocava classe teòrica era una altra història”. També van millorar la seva motivació i la seva autonomia. “Podia sortir de classe uns minuts i en tornar continuaven treballant, això era impensable un temps enrere”.

La Mónica té una fe cega en aquests joves i està convençuda que poden sortir del pou i convertir-se en allò que desitgin. La clau està, assegura, a tenir clar l’objectiu que es vol aconseguir. "Cal veure què és el que no funciona i canviar-ho. Els projectes són només una eina en l’educació, com moltes d’altres. Qualsevol d’elles pot ser vàlida sempre que sapiguem amb quin objectiu l’estem usant i per a què".

Però no tot ha estat un camí de roses. També hi ha hagut moments de frustració. "Buf, cada dia", esbufega la Mónica. Però per a ella això també és un repte, el de reinventar-se a cada moment per donar resposta a les situacions que té al davant. Aquesta jove professora ha aconseguit que els seus companys i la fundació s’afegeixin a les seves tècniques. I és que una de les claus per a l’èxit, diu, és la col·laboració. "Pots fer coses petites, a títol individual, a la teva aula i a les teves classes, però si realment vols fer alguna cosa innovadora i que pugui perdurar has de tenir el suport de l’entorn".

L’objectiu final: que els joves es reenganxin a la formació. Aquesta professora es mostra satisfeta pels resultats d’aquest curs: de 12 alumnes, tres cursaran un cicle formatiu de grau mitjà l’any que ve, dos s’han apuntat a una escola d’adults i tres han aconseguit un contracte en l’empresa on havien realitzat les pràctiques. "A una alumna li van oferir feina però ella l’ha rebutjada perquè vol seguir estudiant. Per a mi és tot un èxit", assegura orgullosa. Després d’acabar el curs, un alumne es va apropar a la fundació. Volia agrair-los que "haguessin cregut en ell" i l’haguessin ajudat a trobar feina. "Això és el que li dona sentit, tot i que potser el que fas dona fruit d’aquí a uns anys i no ho veus. Però l’important és haver aconseguit que es mogués alguna cosa dins d’ells".