“Hem viscut una solitud molt profunda”

“Si no em vaig tornar boja? Sí, és clar. Encara ho estic. Et tornes boja ja només per la logística, anant d’hospital en hospital, per veure la meva mare, a la UCI, i la meva germana, en coma. Amb els ulls plorosos, el meu pare li va dir a Belén Tirado, la meva psicòloga, que no s’hauria imaginat mai que les víctimes del terrorisme estiguessin tan soles. Hem viscut una solitud immensa. Una solitud molt profunda. Ningú t’ajuda. L’Administració, gens. Has de lluitar contra tot. L’endemà de l’atemptat, a l’Hospital del Mar, el Ministeri hi va enviar dos representants: ens van dir que teníem drets i que guardéssim els tiquets. No sé què vaig fer amb el paper. No estàs per tot això. És un miracle que les dues visquin.

“És un miracle que la meva germana, que va estar en coma, i la meva mare visquin”

No estic bé. Segueixo en xoc. Soc molt sensible, però no em surt plorar. He explicat tantes vegades el que va passar que m’ho sé com el guió d’una pel·lícula. Durant un temps m’amagava per no explicar-ho. Ara ja no. He viscut en una muntanya russa: he sentit ràbia, tristesa, alegria, gratitud, odi. I qui ho negui, menteix. Tinc estrès posttraumàtic i estic en tractament psíquic i psiquiàtric.Tinc llacunes cognitives que vaig atribuir per error a les pastilles. Ja no tinc por. Tot va millor des que vaig contactar amb Robert Manrique, assessor de la UAVAT [Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme], a través de Laura Rosell, del FAQS, de TV3. La meva amiga Dolors em va avisar del programa que va fer sobre l’atemptat. Ens han donat un cop de mà per tramitar les ajudes per als meus familiars. El termini s’acaba ara.

El dia de l’atemptat sabia que la meva mare i la meva germana havien anat a passar el dia a Barcelona i em vaig començar a preocupar. No contestaven els whatsapps ni les trucades. El meu pare era a Suècia i el vaig avisar. Ell va veure el vídeo que un noi va fer gravant els ferits i va descobrir la meva mare mig incorporant-se al costat d’un quiosc. A la meva germana, estesa a terra, no la vaig identificar fins al cap de 20 dies. La meva germana estava fent fotos a unes aquarel·les i la meva mare li va dir que volia passar per la Boqueria. Anaven a menjar un gelat. No recorden res més. No van sentir ni van veure res. La meva mare es va despertar en una botiga de mòbils amb un munt d’estrangers ferits i un senyor amb un turbant. Preguntava per la seva filla i la tenia al costat. La van traslladar després al fons del local amb les persones que ja eren mortes. I estava viva.

El meu pare no parava de demanar-me que les busqués. Però no podia: som de Sant Cugat i no es podia arribar a Barcelona ni amb cotxe ni amb tren. Ningú contestava els telèfons. No sabien on eren. Set hores desesperants. Li vaig demanar al Tete, el meu marit, que despengés el mòbil: no volia rebre la notícia fatal de la meva germana. La meva alcaldessa em va trucar cada hora. Però no em va poder posar un cotxe patrulla fins a la mitjanit.

Van ser set hores desesperants. Soc de Sant Cugat. No podia arribar a Barcelona i no sabíem on estaven”

Amb vuit costelles trencades, la meva mare, a l’Hospital del Mar, va recuperar el coneixement i els va donar el telèfon del meu avi, l’únic que va recordar. Així van localitzar els meus oncles i ells me’n van informar. Els meus cosins van fer una doble ronda als hospitals per si tenien algú sense identificar. De nit, la van localitzar a l’Hospital de Sant Pau. Estava crítica: quinze costelles trencades, un pulmó perforat, fractures a la pelvis, hemorràgia al fetge. Quan la vaig veure, vaig pensar: ‘No és la meva germana’. No la vaig reconèixer. Viu a Suècia i a la recepció una treballadora em va preguntar qui pagaria la seva estada sense la seva targeta mèdica europea. ‘Perdona?’, li vaig dir. No m’ho podia creure.

“El meu pare estava a Suècia i va descobrir la meva mare ferida al vídeo. A la meva germana la vaig identificar 20 dies després”

A l’Hospital del Mar vaig demanar ajuda a una psicòloga de la Creu Roja perquè em digués com l’hi explicava al meu pare, que era a l’aeroport esperant el primer avió, sense que li agafés un atac. Em va aconsellar que no li mentís. Va ser l’única vegada que en un hospital vaig veure un psicòleg: ni al del Mar —Com li explicava jo a la meva mare que la seva filla estava en coma?— ni al Sant Pau —Com se li diu a algú que surt del coma que la seva mare afronta una operació de vida o mort?— ni a la Mútua de Terrassa. Va ser en aquest centre on van salvar la meva mare. Tenia deu costelles trencades i no vuit. Li havien donat l’alta al Sant Pau tot i trobar-se malament —no podia menjar— i ho van atribuir a la medicació. Una li va acabar perforant el diafragma, l’estómac i altre cop el pulmó.

El Ministeri no em considera víctima perquè no vaig ser a la Rambla però jo sí, per tot el que vaig passar”

Els de la unitat han estat els meus àngels. Però cal corregir coses del protocol. I puc explicar-ho a qui m’ho pregunti. Una infermera li va deixar anar a la meva germana, quan es va despertar, que havia estat víctima de l’atemptat. I a mi, quan estava en coma, que no li parlés ni li llegís El petit príncep, el seu llibre preferit, perquè, cosa que dubto, no servia de res. La meva mare va sortir de l’hospital al cap de 20 dies i la meva germana, a finals d’any. Volen girar full. Ningú ens ha trucat mai. El 22 d’agost, la Delegació del Govern espanyol va obrir una oficina una setmana d’atenció a les víctimes. No serveix de res: o ets a l’hospital o enterrant els teus familiars. Amb el que hem patit i seguim passant el meu pare i jo, amb el vídeo i l’angoixa, em sembla increïble que el Ministeri no ens consideri víctimes per no haver estat a la Rambla. No necessito un títol que ho acrediti. Sé el que soc i com m’ha canviat la vida des de llavors.