_
_
_
_

“Vam intentar reflectir el dolor amb delicadesa”

David Armengou, fotògraf a temps parcial, relata com va captar amb Marcela Miret les primeres imatges dels atemptats

Vídeo: Gianluca Battista
Àngels Piñol

La veritat és que no sabíem què passaria: si la furgoneta explotaria, si en vindria una altra, si en sortiria un home amb un fusell. Però no, no vaig tenir por. Ens vam ajupir, aquí, a la Rambla, just a l’altura de Pintor Fortuny, la Marcela Miret, la meva companya de feina, i jo, tots dos, i cadascú amb la seva càmera vam disparar les fotos. Clic, clic, clic, clic. Una dotzena de vegades. No més. Vam estar 45 segons o un minut com a màxim. La policia, amb pistoles, començava a encerclar la zona i no ens va dir res. Els que estaven atenent un dels ferits, ens van mirar desafiadors, com dient: ‘Tindràs el valor de fer una foto i no venir a ajudar? Ara? Aquí? Tindràs el valor?’.

Un treball que va valer l’Ortega y Gasset

David Armengou, de 52 anys, de Barcelona, compagina la seva feina en una fàbrica del sector del metall amb la de fotògraf a temps parcial. El 17 d’agost es va llançar amb la seva companya de feina Marcela Miret, argentina i ara al seu país, cap a la Rambla després que hi passés la furgoneta.  Són coautors i les seves fotos, firmades Armengou-Miret, els hi han valgut el Premi Ortega y Gasset. En té moltes més. No sortiran a la llum per evitar un dolor innecessari. Es quedaran al seu arxiu.

Però jo soc un fotògraf i un fotògraf el que fa és comunicar. Volíem captar aquestes imatges per divulgar-les de seguida i que tothom sabés què havia passat. Allà mateix vaig esborrar unes fotos d’una senyora que estava plorant al costat del seu marit. M’ho va demanar i davant seu les vaig eliminar. Hi ha moltes que no sortiran a la llum i es quedaran al meu arxiu. Vam veure sis o set persones a terra. Anava amb un tele 200 i no amb un gran angular. La furgoneta s’intuïa. Vam ser molt selectius i les vam mirar amb cura perquè, tot i el dolor, es fes amb la màxima delicadesa possible. Les vaig enviar a Efe gairebé sense editar.

Tot va ser ràpid. Va passar a les 17.00 d’un dia 17 del 2017. No em sembla casual. Era el meu primer dia de vacances de la meva feina a la fàbrica i estava amb la Marcela fent fotos en un hotel per fer un mailing. Vam sentir soroll molt fort, vam sortir al carrer i vam veure com des de la Rambla la gent venia corrents en estampida, a contra corrent. Ella em va dir: ‘Anem-hi, David, anem-hi’. I jo: ‘No, no, no siguis boja’. Però uns segons després ja hi érem. Després de fer les fotos, vam entrar en un hotel de la Rambla i desesperat li vaig demaanr a un directiu perquè ens deixés un ordinador. S’hi va negar. Vam anar a un altre i aquesta vegada sí. Tinc experiència treballant amb ONG per recaptar aliments i sé a quins departaments de màrqueting i logística s’ha de trucar. No coneixia ningú i vaig trucar a gràfics d’Efe. Les vam descarregar i a les 18.00 ja les tenien. Quan els periodistes arribaven, ja havíem acabat.

A la nit, a casa va començar un altre episodi. No havia assimilat el que havia passat. No entenia encara per què la gent als hotels plorava i cridava. Havia anat com un coet. Com fora d’òrbita. Vaig passar quatre nits sense dormir. El meu nom sortia a tota la premsa: uns missatges a Facebook em posaven a la glòria i uns altres em consideraven el pitjor impostor de la Terra. Com podia agafar el son? Ho veia tot com en un cinema en 3D. Un amic em va dir que jo també era una víctima de l’atemptat. Vaig anar a un psicòleg i em va diagnosticar el xoc. Vaig prendre pastilles per dormir. Vaig estar dos mesos en tractament. Vaig trigar tres mesos a tornar a la Rambla. Va ser per a una entrevista.

L’atemptat va marcar un abans i un després. Al maig, la vida ens va retornar alguna cosa del dolor viscut. Ens van donar l’Ortega y Gasset, que va valorar dues coses: la intuïció i l’impuls. L’alegria va ser gran perquè ens va reconèixer la dura feina feta. Ens van regalar una escultura de Chillida que sempre ens ho recordarà. El dia de la gala, entre els nervis i l'emoció em vaig sentir volar, surar. El premi obre portes i estic fent un nou projecte amb la meva col·laboradora Anahit Karapetyan.

Des de petit, la fotografia és la meva vida. Era el hobby del meu pare i em portava a tot arreu. L’univers va voler que aquell dia fos a la Rambla. Si soc sincer, ho tornaria a fer. I les mateixes fotos: era el que hi havia. No m’ha quedat la por al cos. No en vaig notar. Estic una mica boig i m’he colat en un hotel per fer fotos en picat penjat des d’una planta 26 o al túnel del Metro per retratar un vagó. Un fotògraf és això: no tot són fotos d’una alcaldessa inaugurant biblioteques. Ha d’explicar les coses. Hi ha, per exemple, el Pulitzer amb la nena de Vietnam amb el cos cremat per napalm. Com hauríem sabut el que feien els americans? El món ho va saber perquè un fotògraf hi era. I segur que no li va resultar agradable fer la foto”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_