“Visc gràcies a Barcelona i havia de retornar-li el que em dona”

“Recordo una parella holandesa amb dos nens, que estaven adormits. Els vaig portar des de l'Hospital de Sant Pau fins a Cerdanyola, on estaven allotjats a casa d'uns amics. Crec que havien vist l'atemptat i havien tingut una crisi d'ansietat. No em van dir res en tot el trajecte. Però és que tampoc van parlar entre ells. Vaig conduir com si anés sol. Va passar el mateix a totes les altres. Sobretot recordo la mare i la seva mirada perduda. I aquests silencis tan densos i que diuen tant. Quan van sortir del taxi, em van fer una abraçada. N’hi va haver prou.

No sé quants viatges vaig fer. Molts. Era el meu dia de festa i estava amb la meva família al càmping a Caldes de Montbui. Me n'anava a la piscina amb la meva filla Carla. I em van avisar d’Élite, la meva associació, de l'atemptat. 'Ves-hi tu. Me n’haig d'anar', vaig dir-li. Vaig anar a la caravana, vaig agafar l'armilla, el meu Opel Zafira i vaig marxar. La meva família, al principi, —“Estàs boig!”— no ho va entendre. I vaig contestar: 'La meva família està bé, oi? Haig d'estar amb la meva gent, que també em necessita'. A Élite fem coses solidàries. Em vaig fer de l'associació quan vaig veure que hi havia companys que perdien cinc hores al dia per lluitar per 13.000 famílies i posar fi a la mala praxi. Com l’Uber, per exemple. Sempre he volgut que el taxi sigui alguna cosa més que traslladar persones. I per això continuo.

L’obsessió era fer els trajectes de pressa per tornar a fer-ne més. La Urbana ens va donar directrius sobre els itineraris més ràpids

No va haver-hi ni debat sobre si havíem de cobrar o no. Es va donar per fet. Sempre he cregut que visc gràcies a Barcelona i havia de retornar-li el que em dona. I al cap de mitja hora vaig arribar i vaig ajudar a organitzar tres punts de sortida: a Gran Via amb Rambla Catalunya, a Colom i a Urquinaona. Les cues eren llargues. El centre estava tancat i ens vam mobilitzar 200 taxis que portàvem gent a parades de metro o de bus que funcionaven. La majoria eren turistes i estaven perduts. Estaven com atrapats plorant i amb ansietat. No sabien què passava. L'obsessió era fer els trajectes de pressa per tornar a fer-ne més. La Urbana ens va donar directrius sobre els itineraris més ràpids.

Passades les 21.00, quan algun espavilat va voler anar gratis a un restaurant, vam anar als hospitals a recollir ferits. En tornar de Cerdanyola, un company va alertar que hi havia molts conductors atrapats des de feia hores a les rondes per l'operació Gàbia. Uns 20 taxistes vam anar a comerços de pakistanesos a buscar menjar. Jo vaig comprar a la gasolinera de la plaça Karl Marx aigua, galetes i fruita. Els veïns van fer el mateix. Quan els conductors ens van veure va fer la sensació que arribaven els Reis d'Orient.

Vaig portar fruita, aigua i galetes a la Ronda; ens van rebre com si fóssim els Reis d’Orient

Vaig arribar a casa a les 4.00. Estava sol i va ser dur. La casualitat va voler que el primer trajecte del divendres fos igual: un turista ferit que sortia de Sant Pau i que vaig portar a l'hotel al centre. Tampoc va parlar. A les 12.00, vaig fer el programa de ràdio El Avispero, que emetem els divendres a l'emissora RKB. Va ser difícil: vaig posar El cant dels ocells i la cançó Barcelona, de Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Una companya va trucar plorant. A l'editorial vaig dir als terroristes: 'No representeu l'islam ni els musulmans. El món àrab no és així'.

L’homenatge a la Rambla va ser molt intens. La gent no va parar d’aplaudir. Va haver-hi una connexió entre la ciutat i el taxi que no havia existit

El dissabte vam celebrar l'homenatge a les víctimes pujant i baixant en caravana per la Rambla. Vaig repartir llaços negres i ho vam organitzar. A l'altura de la Boqueria, vaig mirar enrere i vaig veure molts companys amb llàgrimes als ulls. Havien de ser 200 cotxes i en van ser molts més. La gent no va parar d'aplaudir. Va ser molt intens i el millor reconeixement: va haver-hi una connexió entre la ciutat i el taxi que no havia existit. No vaig poder ni escoltar la lectura del manifest. Em vaig enfonsar. Guardo d'aquest moment aquesta foto al mòbil en la qual estic d'esquena abraçat a un taxista marroquí de l'associació Ange. És de les que m'agrada més. No vaig veure l'atemptat però en guardo les sensacions i no sé com viuré l'aniversari. Però sí que sé que per mi Barcelona és la millor ciutat del món —“N’hi ha cap altra on un mateix bus et porti de la muntanya al mar?”— i una altra vegada és plena de turistes. Matar és molt fàcil però no, no tenim por. La nostra única por és fallar a la nostra gent. Res més”.