Rosa a deshora

Inaugurat el 1978 i tancat avui, ha estat sempre una incongruència comercial i semàntica. El Bulevard duia de cognom “Rosa”, no per gai, sinó pel seu antecessor, el “Saló Rosa”, una cafeteria del 1932, un nom que avui causaria estupor, ja que és el dels establiments legals més semblants a un bordell al Japó. El Bulevard Rosa, invent de l’arquitecte Víctor Gruen de mitjans del segle passat, mai va arribar a ser un centre comercial, un mall de debò. Va quedar en unes galeries.

El tancament del Bulevard Rosa, situat al passeig de Gràcia, 55, no és una gran pèrdua excepte per als nostàlgics ja molt fets: jo no he aconseguit que ningú mitjanament jove del meu entorn recordés l’última vegada que hi va entrar. Havia tingut, això sí, comerços memorables d’antiguitats, però les galeries no aguanten la desolació dels espais buits, dels aparadors despullats, amb vidrieres empolsegades. Si de cent establiments en tanquen deu o dotze, els altres cauen un rere l’altre com un castell de cartes. Com hi havia hagut abans el Cine Publi. Altres temps.

La distribució –el comerç– ha canviat per sempre. El camí (aquí la comparació no agradarà gaire) el tracen els Estats Units d’Amèrica. No és que la gent comprem menys, és que comprem d’una altra manera, cada cop més per internet: cada dia que passa podem contrastar millor les característiques i els preus de productes similars abans de comprar-los, cada vegada ens fan menys falta la nostra pròpia experiència i l’opinió de la nostra amable venedora. Sortim a mirar botigues, no a comprar. Els nous comerços al passeig de Gràcia, 55, seran de marques perfectament previsibles. Anem a un centre comercial a passar-ho bé. Als EUA, hi havia l'any passat gairebé 16 milions de persones contractades en el comerç, una xifra que va baixant. De fet, ningú espera que el nombre deixi de disminuir. A Barcelona ja hi ha prop d’un 20% de locals buits, però es distribueixen de manera molt desigual segons els barris, i el passeig de Gràcia no serà cap perdedor. A mi em preocupen les persones: convé un pla d’educació per a la reutilització de milers de treballadors excel·lents que destquen en l’atenció a tots nosaltres, una qualitat definitòria del bon professional del comerç tradicional que podem reaprofitar. Això rendeix més a mitjà i llarg termini. Esperin abans proclames, protestes i prohibicions, la propaganda previsible dels nostres polítics.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF.