La caricatura

Una de les curiositats que ha deixat el procés és el suport que han donat alguns intel·lectuals espanyols d’esquerres a l’independentisme. Han manifestat aquest suport, sobretot, donant fe de la premissa caricaturesca a favor de la independència, o sigui, afirmant que Espanya és efectivament un Estat autoritari irreformable.

Des d’una part de l’independentisme, s’ha acollit amb entusiasme aquesta ajuda almenys per dues raons. D’una banda, perquè tot el que sigui confirmar la desfiguració de l’enemic contra el qual es lluita, i més si la dona algú que jura i perjura conèixer bé les seves entranyes, és més que benvingut. D’altra banda, perquè aquestes sinergies demostrarien que l’independentisme és incloent, en el sentit que admet espanyols, la qual cosa, al seu torn, demostraria que el seu, en el fons, no és un projecte contra Espanya.

Em sembla, no obstant això, que cap de les dues raons no aixeca el vol. El fet que algun espanyol contribueixi a la caricatura d’Espanya —per més que juri i perjuri parlar des d’una talaia epistèmica privilegiada— no fa que la caricatura sigui veritable. És fàcil explicar que aquest suport sigui benvingut dins de cert independentisme, però la caricatura continua sent això, una caricatura. A més, la idea que s’admeten espanyols dins del projecte independentista funciona sempre que l’espanyol de torn pagui el peatge de l’adhesió a la caricatura d’Espanya. Quants espanyols que no estiguin disposats a subscriure la caricatura d’Espanya hi ha a les files del filoindependentisme?

Però més enllà de tot això, em costa entendre que des de l’independentisme no es vegi que aquests intel·lectuals espanyols usen la cosa catalanaper reivindicar, en el fons, altres coses (entre les quals hi ha, principalment, sospito, el seu ego). La qual cosa, en si mateixa, no és particularment greu, sempre que un estigui disposat a acceptar que la seva causa i el seu projecte estan sent utilitzats per tercers per a efectes purament instrumentals.

El que em sembla més greu, en canvi, és que amb aquesta actitud de venir a Catalunya a endolcir l’oïda d’alguns catalans dient-los exactament el que volen sentir —o sigui, que Espanya és una porqueria—, alguns d’aquests intel·lectuals tracten aquests catalans, em temo, amb autèntica condescendència cultural: vinc aquí, parlo malament dels espanyols, la qual cosa ara no suposa cap esforç ni cap cost social a Catalunya, i ja m’he guanyat les seva simpatia. Total, ja se sap que aquestes persones acomplexades es conformen amb poca cosa.

Un d’aquests intel·lectuals espanyols, un professor anomenat Ramón Cotarelo, va dir fa unes setmanes en una entrevista que va tenir lloc a Girona i, aprofitant-ho —per cert, per què el fet que un professor se’n vagi a viure a un lloc o a un altre mereix una entrevista?— , va compartir la idea de la caricatura d’Espanya i va fer la gara-gara de manera obscena a la gent de Girona. Hi ha cap tractament més condescendent que, venint d’un altre lloc, es tracti unes persones per buscar la seva adulació deixant anar un parell de tòpics sobre el lloc i tirant-los un parell de caramels —o sigui, parlant malament d’Espanya— com si fossin criatures desitjoses de sucre?

Jo no sé si Cotarelo parla català, però si de debò el preocupa una mica la cultura catalana, i no utilitza els catalans per vehicular la seva reivindicació o el seu ego, podria començar el seu periple a Girona aprenent català, cosa que, a diferència de fer bandera de la caricatura de l’Espanya neofranquista i fer la gara-gara desvergonyidament als locals, requereix cert esforç i treball i implica tractar el català com a un igual cultural.

D’altra banda, dies enrere, Cotarelo va decidir cancel·lar un acte a Tarragona organitzat per no sé quin moviment independentista perquè, pel que sembla, l’hostal que li havien reservat era massa espartà per als seus estàndards. I al gran Cotarelo —per a mi, el gran descobriment de l’estiu—, no se li va ocórrer, més tard, una altra cosa que insultar en públic a aquests independentistes, que pel que sembla l’havien anat a buscar a l’estació de tren, li havien pagat l’hostal i el sopar, anomenant-los… espanyols!

Jo mai havia sentit curiositat teòrica pel sadomasoquisme, però veient la relació entre cert independentisme i alguns d’aquests intel·lectuals espanyols potser ha arribat el moment de reconsiderar els meus interessos.

Pau Luque és professor de Filosofia i Dret a la Universitat Autònoma de Mèxic.