Els nens antics

Això de tenir fills i fer procrear alhora tot tipus de comentaris al voltant de la seva criança és inevitable (bé, només això segon). Voldria abstenir-me’n, com voldria haver-me abstingut de penjar fotos personals dels meus cadells al Facebook, per exemple. O de perseguir-los amb l’entrepà per tota la superfície del planeta. O d’eixugar-los alguna merdeta de la cara havent-me llepat prèviament el dit. Però no puc. Més o menys com em passa amb qualsevol conglomerat calòric fet a base de Nutella i mala llet. Així que avui m’agradaria comentar un article que va passar-me la meva amiga Carol respecte de la brutícia i l’esplendor dels nens d’avui.

Us l’explicaré i vosaltres, els que no teniu fills i no penseu tenir-ne o us importen dos raves aquests temes, feu veure que em llegiu, com quan feu veure que escolteu els pares narradors d’aventures on les textures de les deposicions o la força de les secrecions sovint solen ser les protagonistes. Sou tan bona gent!

Veureu: hi ha tot un moviment que aposta per la lleu deshigienització de la criatura en pro d’una Gran Salut Futura. Es diu que “l’exposició durant la infantesa a gèrmens podria preparar el sistema immunològic de cara a prevenir futures al·lèrgies”. Això és el que responc jo quan algú em diu que la meva filla va feta un Cristo: “Senyora, brutejar és sa!”.

En temps de la meva àvia, un nadó com Déu mana havia de ser, essencialment, gras i lluent. —Oh! Que grassa i lluenta! —deia la tieta dels anys cinquanta mentre pessigava les prominents galtonetes de l’infantó. —Gràcies —responia, cofoia, la mare de la criatura dels anys cinquanta.

En canvi, un nen bonic i sa d’aquesta nostra època ha de ser tot el contrari: mat i, si pot ser, esvelt. Això dels saxons, la colònia i les clenxes ja no es porta. S’ha de tenir un nen equilibrat, que no pugi ni baixi de la corba de creixement, que obeeixi a les talles del Zara (les de l’HM no valen, que són per a torres sueques). I que estigui brut. Com més brut, millor. Res d’esterilitzar el nadó dins una bombolla de pulcritud. Això era abans. El nen ha de ser un Oliver Twist de cap a peus. Però feliç, és clar. Així que porteu-lo al parc i deixeu que faci la croqueta al pipican. Que en faci uns tastets, de passada. Que llepi el tobogan mentre davalla. Quan plogui, unes quantes travesses de bassa no li anirien malament. Deixeu que noti com les fulles crepiten a la tardor. Que se les posi a les butxaques, a la boca, a les orelles. És natural i no li farà cap mal, tot el contrari! I, sobretot, mocs. Deixeu que brollin i flueixin, guardeu-vos els mocadors. Quan toca la llum d’un dia clar als mocs dels vostres fills bruts i sans, una lluentor irisada us sintonitza amb les tendències. Llavors, només llavors, sereu uns bons pares.