Gràcies, senyor Sánchez

Quan el lector llegeixi aquest article, ja se sabrà el resultat de la trobada entre el president del Govern central, Pedro Sánchez, i el de la Generalitat, Quim Torra. Just abans d’aquesta anhelada trobada només es poden fer conjectures, que no sé si en política serveixen de gaire (en literatura, Jorge Luis Borges va convertir la conjectura en un mecanisme essencial). Així que procediré com si es tractés d’una novel·la: faré conjectures. Quan aquest article és publiqui ja se sabrà si l’he encertada o si he descarrilat absolutament. I segur que se sabrà, independentment de què és parli i s’acordi en aquesta reunió, que n’hi haurà una segona i una tercera i les que calguin, sense comptar les secretes, que també segurament es faran.

Particularment no em faig gaire il·lusions, potser per les comptades trobades que s’han fet aquests últims anys sense resultats positius. És clar que ara l’escenari polític no és el mateix, tot i que sembla que el president Torra encara no se n’ha assabentat. És curiós que, tot i que el marc legal i legalista d’aquestes converses és el mateix que invocava el Govern de Rajoy, la Constitució, l’atmosfera, malgrat tot, és molt diferent, amb més expectatives, de manera que les formes i els tons utilitzats pel PP per intentar abordar el contenciós entre l’Estat i el Govern no van ser mai els més apropiats, els més empàtics. Tot el contrari de les formes i els tons utilitzats pel nou Govern socialista (dels quals sembla que el president tampoc se n’ha adonat), des del seu portaveu fins als ministres.

Deia que no confio totalment en els bons resultats de la reunió. D’entrada, sabem una cosa certa, que el Govern de la Generalitat, quan semblava que feia política, en realitat estava jugant al pòquer. En l’època d’Artur Mas no es jugava al pòquer, però s’utilitzava l’astúcia, potser comprensible, atesa l’obstinada tenacitat amb què el Govern de Rajoy s’oposava al diàleg, amb la Constitució a la mà o sense. Ja vam veure com va acabar la política de l’astúcia i els farols, amb els protagonistes de la plana major de l’independentisme en una injusta i absurda presó preventiva i un autoexili forçós.

Així que ara a un se li planteja un dubte: amb quins arguments, amb quin relat creïble, amb quina disposició a arribar a grans acords, almenys per a una generació, conversarà Quim Torra amb Pedro Sánchez? Torra, i no tant els qui són a la presó, advoca per recuperar algun que altre fet “històric”: repetir, per exemple, el desgraciat simulacre de referèndum de l'1 d'octubre (farol?), la temptativa de declaració unilateral d’independència del 27 d'octubre (un altre farol?). Tant de bo no sigui aquesta el full de ruta que exigeixi Torra a Sánchez. Entre l’ètica de la convicció (absolutament lícita) i l’ètica de la responsabilitat (absolutament imprescindible), com va formular Max Weber, el dificilíssim dilema que de vegades se li planteja a un polític, espero que el principi de realitat porti el president de la Generalitat a optar per la segona. Però per això necessita reconèixer el seu interlocutor, posar-se a la seva pell, conèixer fins on pot arribar amb la seva majoria parlamentària, a què pot accedir i a què no en funció d’aquella majoria.

A més, i si tractés de veure fins on vol arriscar Sánchez en la seva concepció d’Espanya? No seria molt important per a tots els que vivim a Catalunya que Torra marxés de la Moncloa sabent alguna cosa més concreta sobre l’Espanya plurinacional i plurilingüística que va arribar un dia a defensar l’actual president del Govern espanyol? És clar que perquè li interessi aquesta pregunta li ha d’interessar que la resposta sigui la que molts defensem a Catalunya des de fa temps: una Espanya plurinacional i plurilingüística.

I, per cert, mentre escric això acabo de recordar que ni el president, ni ningú del seu Govern, li han donat encara les gràcies a Pedro Sánchez pel seu gest polític. El trasllat –i, per tant, l’acostament als seus familiars– dels presos polítics a les presons catalans. Si el senyor Torra considera que aquest gest no es mereix cap agraïment, llavors jo li diré en nom de la molta gent que ja ens hauria agradat, entre altres coses, que la marxa de l’orgull gai celebrada a Barcelona, l’hagués encapçalat alguna autoritat de la Generalitat.