El campió baixa del ring per fer de voluntari

Al pavelló de boxa dels Jocs Mediterranis, a Torredembarra, la principal estrella no és cap atleta lluitant al quadrilàter sinó un dels seus voluntaris. Promeses d'aquest esport i aficionats s'apropen a Lahcene Sino Zemmouri per fotografiar-se amb ell. Zemmouri és més conegut com El potro de la Torre. Aquest boxejador nascut a Rouiba (Algèria), establert a Catalunya des de finals dels vuitanta, ha estat campió d'Espanya de pes mosca (2003) i súpermosca (2004), campió de la Unió Europea de pes mosca i dues vegades subcampió continental. “Aquí hi ha molt nivell; els boxejadors que guanyin l'or i la plata en aquesta competició, els veuràs als Jocs Olímpics de Tòquio”, diu Zemmouri. El potro de la Torre no volia perdre's l'esdeveniment i per això l'organització de Tarragona 2018 li va concedir un lloc com a voluntari.

Zemmouri és un voluntari especial. En comptes de portar l'uniforme blau que identifica els voluntaris dels Jocs, El potro de la Torre es vesteix informal, amb una samarreta amb una fotografia impresa d'ell posant amb els seus cinturons de campió. Zemmouri actua com una espècie de relacions públiques que atén els periodistes que volen saber més d'aquest esport o a qui tingui dubtes sobre els resultats de la jornada.

Zemmouri té 48 anys i és espanyol d'origen algerià. Del seu coll pengen quatre collarets: en un hi ha un guant de boxa de plata, en un altre, una bandera palestina, també porta l'escut de la selecció de futbol de Cabília i l'emblema del poble berber. El seu pare el va fer fora de casa amb 17 anys, per raons que prefereix no recordar. Explica que treballant de pastisser va aconseguir suficients diners per pagar-se un bitllet d'avió a Europa: el 14 de juny de 1989 aterrava a Espanya. Va trobar feina a València i després a Almacelles (Lleida), on va treballar vuit anys de cambrer al bar del pare de l'exjugador del Barça Sánchez Jara.

Va ser a Catalunya que es va introduir al món de la boxa, i ho compaginava amb la pesca submarina, la seva altra gran afició. Per això volia viure prop del mar i es va traslladar a Torredembarra, també per fer de cambrer. El 2003, l'any que va guanyar el primer títol nacional, va obtenir la ciutadania espanyola. El 2015 va intentar competir pel títol mundial contra l'argentí Óscar Narváez, però un excés d'entrenament li va provocar una lesió cardíaca. Li van haver de col·locar un marcapassos. Monrad Meziane, secretari general de la selecció algeriana, diu a EL PAÍS que si Zemmouri volgués entrenar a púgils del seu país, seria benvingut. Zemmouri respon que té el cor massa delicat per a aquestes exigències, sobretot perquè cal estar damunt dels joves en un esport que exigeix molta constància i dedicació. Zemmouri té un gimnàs a Torredembarra i veu com els que apunten alt, ho acaben deixant. “Prefereixen sortir de festa”, diu el vell campió.

El director de cinema Bigas Luna, mort el 2013, va ser el seguidor més cèlebre del Potro de la Torre. El va veure combatre en tres ocasions i volia fer una pel·lícula sobre la seva vida protagonitzada per Dani Martín, assegura Zemouri. En la pel·lícula Yo soy la Juani, el personatge representat per Martín té uns guants de boxa a casa seva: són els que va utilitzar Zemmouri per guanyar el campionat d'Espanya, i que va regalar signats a Bigas Luna.

Als Jocs Mediterranis no hi ha competició femenina de boxa i als Jocs Olímpics només forma part del programa des del 2012. Zemmouri defensa la noblesa d'aquest esport i la qualitat que ha detectat en moltes noies. La seva filla es diu Laila en honor a la filla de Mohammed Alí, boxejadora com el pare. Zemmouri diu que la vida ha estat generosa amb ell i del que ha aconseguit, sobretot destaca que el seu pare fes les paus amb ell: “Em deia que era massa petit per a la boxa. Ara està orgullós, fins i tot concedeix entrevistes a Algèria per parlar de mi”.