La Generalitat i el dret a l’habitatge

Les darreres setmanes, diferents col·lectius i associacions veïnals han denunciat la subhasta de 41 immobles prevista el 5 de juliol, sota el crit de "la Gene especula". Es tracta de pisos, solars i locals que han passat a mans de la Generalitat perquè qui en tenia la propietat va morir sense hereus. És a dir, són béns que el Govern té el dret d'adjudicar-se i que, per tant, poden dedicar-se fàcilment a ampliar el parc de lloguer públic en el cas dels pisos, a promoure nous habitatges quan són solars i a preservar comerços de proximitat quan es tracta de locals comercials.

En concret, entre els immobles que es volen vendre al millor postor, hi ha 15 pisos situats a barris cèntrics de Barcelona, com el Raval, les Corts o Poble-sec, amb una gran mancança d’habitatge assequible. La resta es troben a diferents municipis de Catalunya, com Castelldefels, Badalona, Girona o Granollers. Tot i tractar-se de tres objectius bàsics –mobilitzar habitatges cap al lloguer públic, incrementar els solars per promoure nous habitatges i fomentar el comerç emblemàtic–, el Govern de la Generalitat ha decidit aturar només la venda d’un dels immobles.

Així, poc després de les protestes, la Generalitat va decidir aturar la subhasta de l’edifici del carrer Llibreteria, a Ciutat Vella, al·ludint que aquesta venda afectava un comerç emblemàtic, el Mesón del Café, situat als baixos de la finca. Cap menció a la voluntat de preservar el dret a l’habitatge dels llogaters que viuen a la mateixa finca i que molt probablement s’haurien vist expulsats pels nous propietaris.

La decisió de prosseguir amb la subhasta de la resta d’habitatges contrasta amb la greu crisi habitacional que afecta Catalunya. Una crisi estretament vinculada a la manca de parc públic i al gran esforç que han de fer les famílies per fer front al pagament de l’habitatge a preu de mercat. Un parc públic, recordem, que és inferior al 2%, quan la Llei pel Dret a l’Habitatge de Catalunya del 2007 estableix la necessitat de disposar d’un 15% d’habitatge social. La manca de parc públic fa que més de 100.000 unitats familiars estiguin inscrites al Registre de Sol·licitants d’Habitatge, a l’espera d’un habitatge protegit que difícilment arribarà.

És evident que aturar la subhasta no resoldrà l’emergència habitacional. Per revertir l’endarreriment històric en matèria de política pública d’habitatge calen mesures estructurals. Algunes d’aquestes mesures, com modificar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) per impedir lloguers abusius, incrementar la dotació pressupostària del Pla Estatal d’Habitatge o vincular els privilegis fiscals de les societats d’inversió (socimis) al foment del lloguer assequible, depenen del Govern central.

Altres canvis imprescindibles, com qualificar l’habitatge protegit de per vida com es fa a Euskadi des del 2002, incrementar les compres d’habitatge, sancionar els pisos buits dels bancs, tal com preveu la llei catalana del 2007, o ampliar als municipis amb més demanda d’habitatge social la mesura impulsada a Barcelona perquè totes les noves promocions i grans rehabilitacions incorporin un 30% destinat a habitatge assequible, corresponen només a la Generalitat.

Just el contrari, davant del canvi normatiu impulsat per Barcelona a proposta d’entitats socials i veïnals, la resposta de la consellera de Presidència, Elsa Artadi, ha consistit a expressar dubtes jurídics i emplaçar, en tot cas, que la modificació normativa es faci per part del govern metropolità. Com si més enllà de l’àrea metropolitana, a llocs com Terrassa, Sabadell o Girona, estigués resolta la qüestió de l’habitatge. Escoltar aquestes declaracions just en el moment que està prevista la subhasta de patrimoni públic al millor postor malauradament fan dubtar sobre si la Generalitat especula. El que sí que queda clar és que no està disposada a impulsar els canvis urgents que es necessiten per fer efectiu el dret a l’habitatge.

Vanesa Valiño és cap de Gabinet de la Regidoria d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona.