Pintura que es degusta

Picasso no era un artista gourmet i molt menys gourmand. Se li coneixen bé els gustos culinaris: moltes verdures i fruites, carn i peix sempre de bona qualitat, mel, formatge i aigua mineral que de vegades, en el bistrot Les Deux Magots, ni provava.

Però si una exposició es titula La cuina de Picasso és perquè al pintor malagueny, aferrat al món real —una de les claus que mai fos un surrealista—, li agradava pintar no només les seves dones sinó també objectes, i entre ells, a més dels instruments musicals de la seva primera època, els bodegons. Perquè el terme cuina no només implica el lloc on s’elabora el menjar, sinó també els ingredients, estris i restaurants que va freqüentar, l’escassetat d’aliments durant la Segona Guerra Mundial, fins als mateixos bodegons, que són un gènere en si mateix en la pintura, com el paisatge o el nu.

“Voler les coses i menjar-me-les vives”, va escriure Picasso a 1935, un fragment que se cita en nombroses ocasions en el magnífic catàleg d’aquesta exposició al museu del seu nom a Barcelona, que en divideix el contingut en nou sales, cadascuna amb un tema, tots ben escollits. El que destaca en aquesta mostra és la bellesa de cadascuna de les peces, sense excepció: les unes rotundes, les altres subtilíssimes, les altres extremadament radicals.

S’inicia amb l’atmosfera d’Els Quatre Gats i del Lapin Agile, on destaca un dibuix que recorda la consciència social del jove Picasso. S’hi veu una mena de predicador davant d’una família de pobres on es pot llegir: “Us parlo de coses molt importants, de Déu, de l’Art. —Sí, sí, però els meus fills tenen gana”, una denúncia manifesta sobre la misèria de les classes desfavorides.

La cuina cubista és una de les sales més espectaculars, amb una Poma (1909) que precedeix la famosa obra Desenvolupament d’una ampolla en l’espai de Boccioni (1912) per la seva línia corba, que suggereix un moviment de rotació. I en aquesta mateixa sala, dos petits olis excepcionals: Fruiter amb peres i pomes i Gots i fruites, tots dos de 1908. Ha estat molt bona idea dedicar una altra sala a Els estris de la cuina, perquè Picasso (com després faria Miró, inspirant-se en ell) utilitza qualsevol material per construir les seves escultures, en assemblatges que solda amb l’ajuda de Julio González. Així, la seva magnífica Cap de dona (1930), feta amb dos grans coladors. Però encara és més radical la seva Figura de 1935, el cap de la qual és un cullerot; els pits, dos llistons de fusta amarrats per cordills, i els braços, dos rastells.

En temps de guerra, el menjar escassejava —encara que Picasso era ric i podia comprar al mercat negre— i en la seva obra de teatre El desig atrapat per la cua hi ha nombroses referències al menjar, associat al sexe: “Tu boca es un nido de flores, tus caderas un sofá (…) tus nalgas un plato de cassoulet…”, va escriure en 1941. I del mateix any és una excèntrica i genial escultura, Flor, feta amb un rosegó de pa com a base i paperets retallats. L’obra va sortir en la subhasta dels béns de Dora Maar el 1999 i actualment és propietat d’una galeria parisenca.

Es veuen poques obres grans. Una d’elles és Cafè a Royan (1940), explosió de color, i una altra és Nen amb llagosta (1941), les distorsions de la qual recorden les de Dona pentinant-se (en realitat, retrat de Dora Maar), prova que el pintor distorsionava els seus personatges sense distinció de sexes o edats.

De la resta d’obres, destacaríem la contundència i poesia amb què descriu morenes, llenguados, congres i eriçons, i una característica peculiar: els seus animals morts, disposats a anar a la cassola, semblen moure’s en un últim alè, alguns fins i tot amb ulls simpàtics o, per contra, espantats. Però també les fruites tenen vida pròpia, perquè les cireres semblen ballar dins el fruiter mentre les taronges es mouen al so de la potent llum d’una làmpada

L’única miniobjecció que es pot posar a la mostra és la presència de Ferran Adrià. Picasso no necessita d’Adrià per brillar ni per tenir públic, i la participació del cuiner —a qui no neguem la seva genialitat culinària— s’assembla massa a un treball de batxillerat, amb uns dibuixos que, ben guardats en una carpeta, estarien millor.