El mol·lusc que va bastir ponts a Catalunya

La nacra (Pinna nobilis), un mol·lusc, va obrar un petit miracle a Espanya. L'estiu i la tardor del 2017, mentre tots els ponts entre la Generalitat i la resta de l'Estat havien estat dinamitats, un equip científic de cinc comunitats autònomes treballava contra-rellotge a la costa catalana per salvar aquesta espècie endèmica del Mediterrani. El seu esforç per evitar l'extinció de la nacra va convèncer les administracions per cooperar entre elles en un moment en què el diàleg polític era inexistent.

Els primers senyals d'alarma van arribar l'estiu del 2016: la nacra, el segon mol·lusc més gran del món, es moria en massa a Andalusia, Múrcia i València. L'octubre d'aquell any la mort arribava a les Illes Balears. Un paràsit unicel·lular fins ara desconegut es desplaçava amb els corrents marins, amb el plàncton, i en qüestió de setmanes aniquilava l'espècie. L'octubre del 2016 es va constituir un grup de seguiment sota l'empara de l'Institut Espanyol d'Oceanografia (IEO) i el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Medi Ambient (MAPAMA). El coordinador del projecte és José Rafael García March, científic de l'Institut d'Investigació en Medi Ambient i Ciència Marina (IMEDMAR) de València. En aquell primer grup, recorda García March, també hi havia implicat el CSIC, l'Institut d'Investigació i Formació Agrària i Agropecuària (IFAPA) de Huelva i les conselleries de Medi Ambient d'Andalusia, Múrcia, València i Balears. Mentre la mortalitat era de fins al 90% al Mediterrani espanyol, la costa catalana era l'última zona lliure del paràsit. L'equip de García March va pronosticar el juny del 2017 que, seguint l'evolució dels corrents, a l'octubre l'espècia començaria a desaparèixer a Catalunya.

La idea del rescat va sortir el juliol del 2017. García March assegura que el projecte és únic a la història científica d'Espanya: mai s'havien coordinat tantes institucions i administracions per salvar una espècie, i en tan poc temps. El 17 de setembre es va celebrar una reunió a la seu del Ministeri per aprovar un pla per extreure nacres de la costa catalana, per ser mantingudes vives en centres de recerca. Aquesta vegada ja eren a bord del projecte el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. Quedaven dues setmanes per a la celebració de la consulta de l'1-O que el Tribunal Constitucional havia declarat il·legal. La sintonia entre els governs central i català era inexistent.

El MAPAMA va aprovar un finançament per al pla de 492.000 euros. El 24 d'octubre, tres dies abans de la declaració unilateral d'independència i de la intervenció de la Generalitat, el Ministeri va anunciar l'aprovació de les accions d'emergència “per al rescat i manteniment de 215 exemplars de nacra” a Catalunya, acordades entre representants “de les comunitats autònomes del Mediterrani i de diversos centres de recerca”. Els 215 exemplars es recuperarien a Portlligat (Alt Empordà) i a la badia dels Alfacs (Montsià). La Generalitat va participar-hi concedint en temps rècord les llicències d'extracció i aportant les instal·lacions de l'Institut d'Investigació i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA) a Sant Carles de la Ràpita.

La idea inicial era extreure exemplars a partir del novembre a la zona entre les Illes Medes i Sant Pol de Mar, però poc abans d'iniciar-se les immersions es va confirmar que les nacres ja estaven morint més al nord. Avui ja ha desaparegut a la Costa Brava el 80% de la població de nacres. A Portlligat, deu bussos van extreure entre novembre i desembre més de 100 exemplars. Vuit bussos eren científics de l'IMEDMAT i els altres dos, els que assenyalaven la ubicació de les nacres, de la consultora mediambiental Submon, recomanada per la Generalitat. Un suport de tres conductors traslladaven diàriament els animals recuperats del mar a quatre centres de conservació: 50 exemplars van anar al IFAPA de Huelva, 50 a l'IEO de Múrcia, 10 a l'IMEDMAR i 5 a l'Oceaonogràfic de València.

La sorpresa es va produir poques setmanes després: la majoria d'exemplars tenien el paràsit i van morir amb l'augment de la temperatura de l'aigua als tancs de conservació. L'IMEDMAR només té avui una de les deu nacres que va rebre per investigar la seva reproducció en captivitat, opció mai aconseguida. A Múrcia només queden dues nacres i a Huelva, dinou. Els exemplars morts s'envien a l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA), a Palma de Mallorca, on s'estudia el paràsit.

Immunes al Delta de l'Ebre

La repoblació del Mediterrani espanyol depèn sobretot dels 103 exemplars adults i 45 juvenils que es conserven a la seu de l'IRTA de Sant Carles de la Ràpita. Van ser recollides el novembre a la badia dels Alfacs, on existeix la segona més gran població de nacres del Mediterrani. Patricia Prado, tècnica de l'IRTA, explica que el pla de rescat és una positiva experiència però subratlla que les administracions públiques han anat a remolc. És fonamental tenir més recursos, insisteix Prado: per exemple, els tancs on es conserven els juvenils és una donació d'una piscifactoria de la zona. La línia de finançament del Ministeri acaba el desembre del 2019, no inclou la investigació sobre el paràsit i, el més important, no inclou l'estudi per determinar per què les nacres del Delta de l'Ebre s'han mantingut immunes al paràsit. Prado apunta a la menor salinitat del Delta com a possible salvació mentre acaricia el bissus d'una nacra, el filament que la fixa al sol: “Els romans l'utilitzaven per fer teles luxoses; l'anomenaven seda de mar”.

Iris Hendriks, científica de l'IMEDEA i de la Universitat de les Illes Balears, porta des del 2006 estudiant la població de nacres. Hendriks assegura que els recursos per al seu treball són especialment deficients perquè la recerca a llarg termini no compta amb suports, també avisa que no tenen diners públics per extraure les poques nacres encara vives en aigües de les Balears, fonamentals per entendre què les fa més resistents. Amb 14 anys de carrera científica a Espanya, Hendriks admet que el que ha succeït té una part positiva perquè no havia vist un projecte amb una combinació de científics i administracions tan àmplies: “Els científics sabem més de cooperar que els polítics”.