Llaços grocs, camises brunes

Els qui es pensen que el procés s’ha acabat, que es va acabar amb les passades eleccions del 21 de desembre, o amb l’elecció de Torra com a president, o amb l’aixecament de l’article 155, crec que s’equivoquen de mig a mig. El procés continua: molt viu, molt complex, cada vegada més violent.

Algun dia s’acabarà, segurament quan les urnes donin un ampli suport a les opcions polítiques partidàries de la Constitució, de l’autonomia catalana i de seguir formant part d’Espanya i de la UE. Però no veig a prop aquest dia, el mal sembrat des de fa tant de temps floreix amb força primaveral, campa lliurement pels carrers, imposa la seva voluntat per la força, amb la violència moral dels llaços grocs, amb violència física dels CDR, amb la manipulació de les consciències que exerceixen certs mitjans de comunicació, oficials o comprats. El Govern de la Generalitat controla la policia perquè es desenvolupin activitats il·legals, destitueix als Mossos professionals i nomena els seus càrrecs afins ideològicament perquè els violents actuïn impunement.

També perquè actuïn a la universitat, en totes, últimament a la de Barcelona en ocasió d’un homenatge a Cervantes organitzat per Societat Civil Catalana (SCC) que no es va poder celebrar perquè ho van impedir aquestes bandes incontrolades. L’assumpte m’ha recordat un homenatge a Picasso a la Facultat de Dret de Barcelona, en la segona meitat dels anys seixanta, no recordo exactament el motiu, però en tot cas era un any en què se li retien tributs d’admiració a tot el món. A Espanya això no era possible perquè, es deia, era membre del partit comunista. Però l’acte es va fer, amb una assistència massiva, amb un alt significat polític i amb la tolerància de les autoritats acadèmiques d’aquella facultat, sempre còmplices de les activitats antifranquistes que organitzaven professors i estudiants.

Al setmanari Destino es va publicar una nota breu que deixava constància de l’acte i, al final, s’afegia que, si bé es tractava d’un homenatge modest, en aquelles circumstàncies, davant del silenci de les autoritats espanyoles, es podia considerar com el símbol d’un homenatge nacional al gran mestre. En aquells temps, com se sap, l’art era una arma carregada de futur. Néstor Luján, amb la seva agudesa habitual, va dir en aquella època que “es polititzava tot… fins i tot les bombolles de l’aigua de Vichy”.

Precisament, la nota sobre l’homenatge a Picasso va suposar la primera multa administrativa a Luján, director de Destino. Després en van venir moltes més, fins i tot va ser objecte d’una condemna penal i inhabilitat com a director. El setmanari va ser clausurat durant dos mesos. José Vergés, l’amo de Destino, va pagar les multes sense dir ni piu, el Néstor va aguantar impàvid els costos personals que li causava tot aquell assumpte. Eren gent digna, liberals admirables, comprometien els seus diners i la seva professió.

La multa sobre la nota de l’homenatge a Picasso va ser, naturalment, recorreguda en les instàncies pertinents i, també naturalment, la sentència va confirmar les pretensions del Ministeri que llavors dirigia Fraga Iribarne. La sentència argumentava que si bé en la nota no es deia res que contradigués els Principis del Moviment, límit que assenyalava la llei de premsa, la seva intenció era vulnerar-los i menysprear-los. Es condemnava per intencions. Però el jutge tenia raó. Ho puc assegurar perquè llavors treballava a Destino i vaig redactar aquella nota amb tota la mala intenció possible. El seu objectiu, com el de l’homenatge, era desprestigiar el Règim fent veure com era d’absurd que el Govern de Franco no se sumés a les celebracions mundials d’algú que havia nascut a Màlaga i seguia sent espanyol. Picasso s’ho mereixia, sens dubte, però l’acte s’inscrivia clarament en el procés de lluita contra el franquisme.

El que va passar amb l’homenatge a Cervantes em va recordar el de Picasso per una diferència notable: llavors les autoritats acadèmiques van ser valentes i van donar suport a aquell homenatge, ara són covardes, s’excusen en el motiu peregrí que la policia no pot entrar a la universitat per deixar el camp lliure als bàrbars. Als anys trenta eren les “camises brunes”, grups de xoc al comandament de Röhm, un nazi sinistre, assassinat més tard per ordre de Hitler el 1934 després de la Nit dels ganivets llargs. Ara són els CDR amb llaços grocs protegits, o fins i tot instigats, des del poder de la Generalitat. Llavors volien infondre por, ara també. El procés continua.