Elvis Costello va desplegar les seves mil cares a Pedralbes

Gran nit al Festival Jardins de Pedralbes amb un Elvis Costello en estat de gràcia mostrant sense cautela tot el seu arsenal musical, que és molt, i compartint-lo generosament amb un públic que, encara que va començar una mica fred, va acabar ballant entusiasmat.

El partit mundialista d'Espanya contra l'Iran no va semblar que afectés els seguidors de Costello. Oblidant la petita pantalla, o la gran si un es desplaça fins a l'estadi de l'Europa, van preferir deixar-se seduir pel bon clima en uns jardins que de nit són impressionants i per una oferta musical que pot contrarestar qualsevol pilota, per més estratosfèric que sigui el disseny.

I no es van equivocar, perquè el britànic es va entregar de ple i va mostrar les seves mil cares en un concert tan intens com canviant. Del rock and roll més distès als tocs electrònics, del soul al reggae i al pop ben entès, del crooner engominat a la cançó polititzada, tot sol, en duo amb un impressionant Steve Nieve, en grup, lluint el seu guitarreig o mostrant-se com un pianista competent, del cabaret a la pista de ball i més... Tot en una mateixa nit i sense que semblés que anava fent salts.

Amagat darrere de les seves enormes ulleres, Costello va tenir un toc de nen dolent, que havia estat punki amb corbata, i va desconcertar els presents acomiadant-se després de tot just una hora d'actuació amb un aclaparador Pump it up, que feia olor de final. Va abandonar l'escenari amb tots els seus músics i, responent als aplaudiments, va retornar per a una tanda de bisos, dotze en total, que van durar més que el concert. És clar que van ser uns bisos sospitosos perquè el cantant no va abandonar l'escenari i no va esperar que el públic demanés més per anar encadenant cançons. A la sortida la gent es preguntava si havia estat un concert molt curt amb un excés de bisos o bé un concert llarg sense cap bis. Fos el que fos, la vetllada va tenir aquestes dues parts molt diferenciades i el mateix Costello les va voler diferenciar duent en la teòrica tanda de bisos un barretet vermell.

Va retornar per a una tanda de bisos, dotze en total, que van durar més que el concert

Va començar fort amb una potent Wonder Woman traïda per una sonorització un pèl bruta que de seguida va millorar. Amb una banda mínima (tres músics i dos coristes) va encadenar molta música negra amb accents jamaicans i es va capbussar en el seu repertori més conegut: Tears before bedtime, (I don’t want to go to) Chelsea, Watching the detectives, Everyday I write a book... Com a únic guitarrista sobre l'entarimat, es va mostrar solvent en tots els seus solos, mentre que la seva veu, ja bastant rogallosa, enganxava per la seva convicció.

Després del dubtós final, va tornar per a un nou concert, totalment diferent. Amb la guitarra acústica a la mà, amb les dues coristes, va clavar un superb Alison a trio. Una meravella seguida de diversos temes amb l'única companyia del seu pianista, el gran Steve Nieve, que duia una gorra de ferroviari. Es va transmutar en cabareter i d'aquí en crooner sofisticat, va versionar Charles Aznavour (She) i va cantar en francès des del piano Adieu Paris abans de posar la seva cara més contundent i recuperar en una versió sòbria, una mica dura, aquell Shipbuilding escrit durant la guerra de les Malvines contra la política de Margaret Thatcher. Ja amb tota la banda va enfilar una recta final de pura muntanya russa. Un llarg i penetrant I want you (superbes les dues vocalistes) va acabar amb la seva versió multicolor de Peace, love and understanding, de Nick Lowe.

I al final, com no podia ser d'una altra manera, tot el públic va acabar ballant entusiasmat.