L’alegria de narrar

A l’últim fragment d’Els dics, primera novel·la d’Irene Solà (Malla, 1990), premi Documenta 2017, l’Ada, la protagonista, una noia jove que torna al seu poble durant un estiu després de viure tres anys a Londres, mentre neda a la piscina, pensa en un conte que vol escriure pròximament, “una història curta magnífica, divertidíssima, fosca, mítica. Un conte d’aquells tan bons, tan bons, tan bons, tan bons, que l’acabes i hauries volgut que fos una novel·la sencera”. I el lector no pot deixar de creure que Solà parla per ell, perquè al llarg de la lectura d’Els dics és la sensació que ha anat experimentant mentre l’Ada imaginava, escrivia o planejava escriure les múltiples històries entreteixides que componen aquesta novel·la, sorgides de l’observació de l’entorn rural on ha nascut, i que li serveixen per entendre d’on ve, i, sobretot, per explicar-se de quina manera la realitat, l’experiència personal, els somnis, les lectures i la imaginació esdevenen una màquina perfecta per a la creativitat: com es dona forma i sentit i contenció al desordre i al caos de la intimitat. “Vull escriure escenes, o contes, o el que sigui, de moments i situacions on jo no hi era. Escriure’ls a partir del que m’heu explicat o del que me n’imagino”, diu l’Ada. Però la teoria sobre l’escriptura es dilueix sense entrebancs en la pràctica, i el que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar, el goig d’estar descobrint què passa quan està passant l’acte de la narració. I gràcies a l’honestedat i el rigor expressiu de Solà —amb l’ajuda enlluernadora d’un pronom demostratiu, aquest, que encapçala un nombre infinit de paràgrafs—, el lector obté el cop sec de l’epifania revelada de cop i volta, o la reinterpretació insòlita d’algun conte tradicional, o la fabulació que creix i s’expandeix amb una envejable naturalitat orgànica.

ELS DICS

Irene Solà
L'Altra Editorial
256 pàg.
16 euros

Més enllà de la suau vocació experimental sobre l’origen de les històries i la construcció de les ficcions, Els dics és una novel·la d’una vitalitat extrema sobre les ganes de viure i sobre la il·lusió de l’amor, sobre la complexitat de fer-se grans i haver de prendre decisions i fer plans de futur, sobre la necessitat de ser el que es vol ser encara que no se sàpiga amb exactitud què significa això. Més enllà del caràcter intimista que plana arreu, Els dics és també un exemple de com la matèria rural i la seva supervivència poden adaptar-se sense obstacles a les formes creatives de la contemporaneïtat. I, en fi, més enllà dels elements de crònica documental o reportatge que puntegen el text, Els dics és també, especialment, una novel·la que aconsegueix transmetre les virtuts de l’idil·li amb la família i la terra que han forjat el caràcter de la protagonista —“I aquesta és l’Ada que tanca la botiga i posa la música molt alta a la ràdio del cotxe aixecant pols de camins comarcals i pensant, mentre el so cau transversal i el blat de moro respira, que viu al racó més bonic de la Terra”—; però un resultat tan efectiu i rotund prové de la sensibilitat amb què l’autora esquiva qualsevol vel·leïtat sentimental, com si dugués a terme la lliçó de J. D. Salinger a El vigilant en el camp de sègol que cita en un passatge del text: “No li expliquis mai res a ningú. Si ho fas, començaràs a trobar a faltar tothom”. O com si hagués après i interioritzat que el món rural que l’ha vist néixer és dur i feroç i poc procliu a acceptar que les coses que passen puguin ser d’una altra manera: a pagès, els gats a vegades tenen una vida efímera, i les vaques s’estimben prat avall, encara que Solà després en ressusciti alguna i inclús li atorgui el poder de la veu.

A Els dics hi ha escenes inoblidables com la del gorjablanc que a la nit travessa la teulada de la casa familiar, imatges d’una enorme potència visual —com el cavall blanc que de matinada corre pel prat al costat del cotxe que ve de festa—, atmosferes d’una gran potència lírica, com l’escamot de senglars que ataquen un motorista que acaba d’atropellar un godall, i alguna frase digna de subratllar: “uns amics d’Ada mediten si s’alliberen de la culpa i la sensació d’haver estat a punt d’aconseguir alguna cosa i no haver-la aconseguit”. A Els dics tot és susceptible de recordar, però el que queda a la memòria amb més insistència pot ser que sigui el que ve tot seguit: “Aquesta és l’Ada notant a la llengua la translucidesa de la paraula escriure i la paraula novel·la”.