Més que tots els versos

Malgrat l’apoteòsic títol del llibre, convindria no fer-ne gaire cas perquè invalida el que el lector trobarà a les llibreries. Per fortuna, no són Tots els poemes ni Todos los poemas que Joan Margarit ha escrit i publicat. La maduresa primer i la vellesa després d’aquest gran poeta no haurien tolerat una autoindulgència semblant. A l’altura dels seus 80 anys, Margarit ha perdut la vanitat pueril de l’orgull de poeta i ha guanyat la humilitat de reconèixer-se en molts poemes, sí, però no en tots. Dels llibres primerencs i en castellà en queda ben poc. I als primers llibres submergits en l’eufòria del canvi de llengua la poda ha estat espectacular i dignament cruel: s’ha cruspit un altre fotimer de poemes d’aprenentatge i tempteig, d’il·lusió i descobriment. Les seves explicacions, a més, són cada cop més clares i directes, i ho acaba de fer de nou en una entrevista extensa i minuciosa a Infolibre. Potser paga la pena recordar que el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda li ha estat concedit a Xile el 2017 “por la fuerza lírica de su lengua catalana”.

Per fortuna, però, també hi ha de noves explicacions aquí, i no només són les de la seva veu, que el lector ja sap que és sorneguera, lúcida i honesta. Ho ha comprovat en un llibret ple de saviesa literària i lectora, Un mal poema ensucia el mundo. Ensayos sobre poesía, 1988-2014, que preparàrem junts el 2016. Ara el lector podrà retrobar Margarit sintèticament a les planes prologals i epilogals, a les notes i els apunts que ha mantingut a Tots els poemes: l’últim llibre inclòs és Des d’on tornar a estimar, publicat el 2015.

Però una notícia poderosa i feliç s’amaga a l’edició espanyola. L’excedent de planes que diferencia un volum i un altre té motiu en l’esplèndid estudi que va dedicar al poeta José-Carlos Mainer amb resultats prescriptius, si puc dir-ho així. Més enllà de la provada intel·ligència interpretativa de Mainer, la sintonia ètica i emocional de poeta i crític dona com a resultat la millor anàlisi disponible sobre els avatars d’una poesia que va canviar radicalment a la maduresa de Margarit, pels volts de llibres com Llum de pluja, Edat roja i Aiguaforts, tots ells publicats a tocar dels anys noranta, quan ell en comptava 50.

Per això en falten tants, de poemes: perquè la veu va trobar-la en persistir vocacionalment en la poesia com a ofici i coneixement, com a instrument d’empatia emocional i cruesa analítica. No ho ha deixat de fer Margarit als últims poemaris perquè llavors va aprendre que el valor poètic estava lluny de la faramalla retòrica i vistosa, de la dispensa de la intel·ligència per a la seva escriptura, i més a prop de la racionalitat lírica i l’anàlisi veraç de l’experiència moral. La seva és la tradició alta i dura de Gabriel Ferrater, del Joan Vinyoli introspectiu, de l’Elisabet Bishop, a qui ha traduït i estudiat esplèndidament, o del Thomas Hardy, també traduït al castellà per Margarit amb Sam Abrams, a La Veleta, i també arquitecte (Hardy, no Abrams).

La virtut d’aquests aplecs és menys l’homenatge que la disponibilitat festiva dels poemes i els temes. Si Joana va ser un atreviment moral resolt magníficament, la seqüència posterior de la seva poesia ha investigat en el redreçament de la vellesa com a agonia per estimar-la amb les seves condicions de màxima exigència, de limitació capciosa, de trampa vital fins i tot. D’aquest subjecte jovial i racional ha nascut una veta creixent, més invisible abans i més punyent ara: una forma de poesia civil que no demana excuses ni se sent fora de joc ni de lloc, sinó a l’inrevés. El Margarit civil és un home que diu el que pensa quan reclama la llibertat revoltada des del balcó d’un edifici públic i quan deplora la descomposició d’una ciutat que fa anys que va fer seva, Barcelona. La veu sovint irònica i de vegades elegíaca no s’esmuny mai pel precipici de les nostàlgies enganyoses ni s’emmiralla en el paradís perdut del temps d’abans. Sí que ha trobat en els últims temps un mirall nou en la infantesa com a arrel insospitada, com a font d’energia i memòria lírica per sobreviure dignament i en plenitud literària.