Síndrome de resignació

Les imatges fereixen. És l’exposició anual del World Press Photo, el fotoperiodisme que, any rere any, mostra l’estat de les coses. Malgrat tantes dificultats de la seva professió, els fotògrafs aconsegueixen revelar aspectes del món i posar-los davant dels nostres ulls. L’exposició es pot veure ara al CCCB, fins al diumenge 27 de maig. Entre les moltes imatges impactants n’hi ha una que sorprèn per la seva senzillesa: dues noies al llit, en un hospital. Es fan mirar perquè les dues noies estan adormides i cuidades. Per què hi és, aquesta foto? Per què li han donat un dels premis del certamen?

Perquè parla de la síndrome de resignació. La foto documenta un nou i dramàtic efecte de l’exili forçat sobre la salut dels refugiats, que en aquest cas afecta els adolescents. Després de 20 anys de casos incomprensibles, ho anomenen així: síndrome de resignació. Les dues noies estan catatòniques, no es poden aixecar del llit des de fa temps. Són refugiades i estan així, en coma. No tenen ningú. La malaltia es coneix només a Suècia, en adolescents que provenen de països exsoviètics i de l’antiga Iugoslàvia. Tenen entre 7 i 19 anys. Des de fa gairebé vint anys, repeteixo, des del 2000 com a mínim. El fotògraf suec Magnus Wennman fa temps que documenta aquests adolescents instal·lats en una apatia sense mesura, que no poden viure ni morir. En aquesta foto ens presenta la Djeneta i la Ibadeta.

Són germanes, refugiades romanís de Kosovo. Òrfenes, sense familiars. La Djeneta, a la dreta de la foto, fa dos anys i mig que es troba en estat de coma, un coma inexplicable. La seva germana, la Ibadeta, va caure a poc a poc en la mateixa prostració ara fa sis mesos. La foto està presa a l’hospital de Horndal, al sud suec. N’hi ha hagut centenars de casos, i n’hi continua havent. Per què només a Suècia? Potser perquè aquest país no reconeix com a refugiats els qui hi arriben des de les repúbliques postscomunistes. Són coses de la història recent que no s’expliquen sovint i que desconeixem, fins i tot molts suecs les desconeixen. El cas és que aquests joves no tenen dret d’asil, i pot ser que aquest sigui el motiu d’aquesta estranya malaltia. Així ho explica un dels doctors que els atenen.

En declaracions al periodista Francesc Millan a l’Ara, el director del servei psiquiàtric de l’Hospital Universitari de Karolinska, a Estocolm, Goran Bodegard, recorda que aquests joves, que anomenen apàtics, han viscut un calvari abans d’arribar a Suècia. Han perdut la família i hi arriben sols. No tenir dret d’asil els traumatitza encara més. Aquest estrany coma no ataca altres refugiats, com els joves sirians, que sí que poden quedar-se a Suècia com a refugiats. És una explicació possible a aquesta estranya mort en vida. Al principi els metges creien que fingien per protegir-se, ara confirmen que la malaltia és seriosa.

La història dels adolescents apàtics a la recerca d’asil polític no es coneixia internacionalment fins fa un any, quan en van parlar The New Yorker i després la BBC. Ara, la foto de Magnus Wennman tornar a portar la qüestió a la palestra. Els adolescents es converteixen així en els cossos que, muts, immobilitzats, en coma, delaten tant del que està per resoldre. Les crisis migratòries i el flux de refugiats en recerca d’asil estan forjant una Europa invisible, que no volem veure.

Mentre preparo aquest article segueixo a la tele l’escriptor italià Erri de Luca en conversa amb Anna Guitart. Parla del que deu al Mediterrani, del que li devem tots els nascuts a les seves ribes. Vaig néixer terra endins d’aquest mar, hi visc a tocar des de fa més de quatre dècades, soc seva. Així que em sumo a les paraules d’Erri de Luca. Però aquest Mare Nostrum ja no és només “nostre”, raona, no és només dels nascuts a les seves ribes. Aquest mar al qual tots els riberencs anomenem nostre és també de tots els refugiats que hi moren. I no moren durant un naufragi, sinó en un mar en calma. Un mar quiet i brut no només per les barbaritats industrials que li llasten el fons, també té el color de vi de la sang dels refugiats. Mar de sang.

L’apatia dels adolescents que arriben a Suècia després d’haver perdut els pares i familiars és una resposta al desemparament. Alguns aconsegueixen recuperar-se. Però si un sap que quan es recuperi el portaran a la frontera i l’enviaran ves a saber on… Aquesta síndrome de resignació també és un mediterrani i, com el nostre mar, no afecta només la Djeneta i la Ibadeta. Potser ens afecta a tots.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF