Ruta de la ceràmica humil
És un art modest, però universal per la seva puresa primordial: atuells i maons, fang cuit amb la intervenció de la mà humana
No porto gaire bé l’abandó de les coses humils de Barcelona, el d’aquelles la mesura de les quals és la mà humana (el seu inevitable telèfon mòbil també hi troba el límit absolut de la seva grandària, però és una qüestió seva, de vostè, no de la ciutat). Per això escric avui amb l’interès de restaurar unes peces de ceràmica urbana, deixades de la mà de Déu i dels homes, en la rotonda subterrània del metro de Plaça Catalunya, que comunica des de fa més de mig segle la línia 3 del metro amb el tren de Sarrià i les sortides de Vergara, Rivanedeyra i Rambles. Milers i milers de barcelonins passem cada dia al costat d’aquestes ceràmiques, però amb pressa i distrets, ja no les veiem (hem oblidat com s’ha de mirar). Centenars de peces de ceràmica componen els sis murals de la rotonda. A unes quantes els falten cada vegada més peces, una pena, urgeix estabilitzar-ne l’estat ara i restaurar-les al més aviat possible (es va fer per última vegada fa quinze anys).
La ceràmica és un art modest, però universal per la seva puresa primordial: atuells i maons, fang cuit l’origen del qual i l’ús és la mà humana. Preservar ceràmica és respectar la humanitat (malgrat l’histrionisme ocasional d’Ai WeiWei, paradigma de l’artista global, destructor llegendari d’una peça molt valuosa de ceràmica i víctima després d’un altre vàndal que va fer el mateix amb una de les seves en un museu de Miami). Cal salvar els humils murals de la rotonda de Catalunya, però per aconseguir-ho, primer hem de reaprendre a mirar-los.
Les ceràmiques de la rotonda van ser un encàrrec de l’Ajuntament a l’Escola Massana a mitjan dècada dels seixanta del segle passat. Projectades per Francesc Albors, llavors professor de ceràmica a l’escola, van ocupar bastants dels ceramistes de la Massana que després han fet una carrera ben merescuda. Evoquen la història dels mitjans de transport, són amables i ingènues i van estar al marge de les modes i estils dominants en la Barcelona d’aquella època i en les que van seguir. Intentin demà veure-les, o encara millor, concentrin-se a observar un instant les locomotores i després descriguin-les a un afí. No els resultarà fàcil, ja que la rotonda és de radi estret, està majoritàriament presa per venedors, per algun músic, o per algun pobre de demanar i, a sobre, un gestor obtús va fer fixar a terra una paperera just davant d’un dels plafons. Per veure-les, és ideal una tarda de diumenge, quan el trànsit de trens i de persones disminueix i fins i tot els venedors se n’han anat.
Animo els poders públics a cuidar-les. També els privats: a Barcelona, hi ha dos murals més molt semblants als de la rotonda de Catalunya. Van ser encarregats als mateixos ceramistes per una fundació privada, llegat de dos industrials que sempre havien donat suport a la Massana. Un d’aquests murals encara es pot veure a la planta baixa del carrer Tuset, 20. L’altre, en canvi, queda ocult sota un revestiment discret a l’altre costat de la mateixa paret, en un local contigu que ha canviat diverses vegades d’ocupants i algun d’ells va tapar les humils ceràmiques. Dormen un somni de dècades. Ningú les veu. Crec que no seria mala idea suggerir treure-les a la llum o traslladar-les a un altre lloc, que no costaria tant i hi ha empreses d’alta tecnologia, usuàries de materials ceràmics (superconductores, escuts de naus espacials), que podrien animar-se a preservar les ceràmiques humils de Barcelona.
La ceràmica catalana del segle XX va tenir el seu apogeu amb un artista i persona refulgent, Josep Llorens i Artigas (1892-1980), professor de la Massana durant molts anys. Són famosos els seus treballs amb Joan Miró (a la vella Terminal B de l’aeroport, per exemple, però a mi sempre m’han embriagat els petits jardins de ceràmica que va construir amb Raoul Dufy). Llorens no va estar sol: abans que ell, Antoni Serra i Fiter (visitin la casa Lleó i Morera al passeig de Gràcia, 35), o, després, Antoni Cumella (pugin per la Diagonal i aturin-se a l’entrada de la Facultat de Dret de la Ciutat Universitària). N’hi ha moltíssimes més (no les puc citar totes, coneguin els nostres ceramistes a la seu de la seva associació, carrer Dr. Dou, 7).
La ceràmica cerca avui el seu lloc en la disputa sobre l’art globalitzat. Però no en fa cap falta, que el fang cuit és gran en la seva humilitat perquè sorgeix de les mans. Donem-nos-les.
Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra
