ETA i nosaltres
Cal esperar que Catalunya aprengui dels errors del País Basc amb ETA
El passat dia 20, ETA va donar a conèixer un comunicat en el qual demanava perdó pel dolor causat durant tants anys. Aquest perdó, és clar, ha trigat massa; però més greu que aquesta tardança és el fet que el comunicat divideixi les víctimes en dos grups. Tot i que aquesta divisió no explicita qui hi ha a cada grup, se sobreentén que un grup està format pels guàrdies civils (que els terroristes anomenaven “forces d’ocupació”), i l’altre, per la resta de les víctimes. Fer aquesta distinció, al meu entendre, falsifica el perdó que demanen, perquè, encara que no ho diguin, es pressuposa que hi ha dos tipus d’assassinats: els justificables i els injustificables. No és un bon camí per demanar perdó.
He dit sovint (i he escrit) que sense el general Franco ETA no hauria existit. I encara hi he d’afegir que sense ETA no haurien existit els GAL. Per això és del tot necessari fer constar que cap d’aquestes dues afirmacions no justifiquen ni una sola mort. Tots els assassins són culpables, tant si actuen des del poder com des de la resistència al poder, perquè matar no és mai la solució de res. I matar els que maten o ordenen matar, tampoc. Per això l’exemple més emblemàtic de l’absurd de la condició humana és la guerra. És obvi que si algú ens ataca ens hem de defensar, perquè no queda cap més remei. Però, tornant als assassinats d’ETA, hem de recordar que els terroristes van matar molt menys durant la dictadura que durant la democràcia, cosa que vol dir que ho feien indiscriminadament i que no tenien ni idea del que significa el respecte a la vida.
També és cert que hi ha assassinats més horrorosos que altres. Matar innocents com els d’Hipercor a Barcelona és molt més execrable que matar un torturador com Melitón Manzanas. Això és innegable. Però ETA s’havia d’haver preguntat si no hi havia altres camins, perquè la inèrcia de la violència sempre desemboca a matar més.
El País Basc hauria estalviat molts sofriments si no hagués existit ETA. Segur que era horrible viure en una societat tan brutalment fracturada i tan inundada per la por per culpa del nacionalisme extrem. Espero que aquí, a casa nostra, on el procés ha començat a causar una fractura evident, i per sort menys profunda, aprenguem dels errors del País Basc. Mitterrand tenia raó quan deia que, subjacent a tot nacionalisme, hi ha l’inici d’una guerra. Aquí, el nacionalisme, iniciat per Pujol i continuat per Mas, ha estat coronat per Puigdemont, un tossut mediocre (perdoneu la redundància) que s’ha convertit en un líder poderós gràcies a l’excitació de l’egoisme col·lectiu i al fet de creure’s i fer creure al ramat que és Moisès. Pel que fa a mi, lamento molt que al tombant de la meva vida hagi hagut de viure una follia així. Però mentre pensava això, vaig com sentir la veu del meu pare que em deia: “No et queixis. Jo vaig viure una guerra”. I jo li vaig respondre: “Tens tota la raó, de moment”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.