El català, llengua comuna?

De vegades un es demana qui és que fa les campanyes de Plataforma per la Llengua, perquè no es pot ser més maldestre. Sota un ventall de cares conegudes que proclamen els avantatges de parlar català a Catalunya, s’ha llançat la campanya “El català, llengua comuna”, en el desè aniversari d’una iniciativa d’iguals característiques i amb la immigració recent com a objectiu. T’ho mires per sobre i és seductor, és fàcil sintonitzar-hi, si no fos perquè el concepte de llengua comuna s’assembla massa al de lengua común; bé, no és que s’hi assembli, és que és el mateix. El vernís de l’idioma no confereix amabilitat a la terminologia ni pot convertir alegrement un concepte supremacista en un instrument de cohesió social.

La campanya de Plataforma no passaria de la pífia si no tinguéssim a mà les últimes dades del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que a través de l’Enquesta sobre context polític a Catalunya relaciona opció política —en aquest cas, vinculada a la independència— amb llengua materna, llengua d’identificació i llengua habitual. Les dades bàsiques van ser difoses per Twitter pel politòleg Oriol Bartomeus (@obartomeus) per mitjà de dos gràfics que mostren una tendència inequívoca de polarització de la preferència política vinculada a la llengua: amb uns percentatges superiors al 80%, tant en català com en castellà el més probable és que els parlants d’aquestes llengües siguin, respectivament, independentistes o unionistes, en una tendència creixent des del 2010. El mateix Bartomeus tancava el seu tuit amb el hashtag #nonembé.

No, no anem bé, perquè si algú ha jugat a aquesta polarització han sigut precisament els partits no independentistes, que han buscat en la identitat lingüística la via per desvetllar simpaties i nodrir-se de vots: a Catalunya la llengua que parles està perseguida, i nosaltres som els únics que podem defensar la teva llengua, que —recordem-ho— és la llengua comuna, la llengua que et permet anar a tot arreu, la llengua que ens uneix. Basta veure el percentatge de castellà com a llengua materna (vora el 55%) per adonar-se que per als contraris a la independència no hi ha millor estratègia política que atiar la identificació entre el castellà i la unitat d’Espanya, i més tenint en compte que, per eixugar aquest percentatge, el català s’hi pot estar dècades.

És en aquest context que l’ús del concepte de llengua comuna és nefand per a la promoció de la llengua catalana, n’hi ha prou de veure com ens cau de bé l’ús del mateix terme en campanyes anàlogues però a la inversa. D’aquesta manera l’última cosa que farem serà generar empatia entre els parlants d’altres llengües i perdrem un dels capitals més valuosos que ha sabut construir la llengua catalana, que és una certa capacitat d’atracció que contradiu les tendències minvants de les llengües minoritàries. No podem obviar que el terme llengua comuna ha estat sempre monopoli de les llengües grans, que l’han associat inequívocament a un factor de substitució: pel teu bé has de parlar la llengua important, la llengua de tots, ja no cal que facis servir la teva.

S’entén l’objectiu de Plataforma: una campanya que proclami que el català és la llengua comuna busca construir un poble amb bases herderianes, tot identificant llengua i país, tal com Prat de la Riba deia que “la llengua és l’ànima del poble feta tangible”. Però no convencerà ningú més enllà dels convençuts, jugarà al joc dels que alimenten la identificació entre llengua i opció política i eixamplarà una distància entre idiomes que ja és creixent. Al segle XXI la identitat lingüística no és monolítica, sinó que es construeix a base d’estrats formats per llengües diverses en cada individu (sovint més d’una i de dues) i que combina més d’una llengua (i de dues) en una comunitat. Si vols atreure al català parlants d’altres llengües, singularment població immigrada, no els diguis “A Catalunya has de parlar la llengua comuna”, sinó “A Catalunya pots parlar el que vulguis”. Això sí que genera empatia.