Història d’una irresponsabilitat

Catalunya va celebrar Sant Jordi sense president de la Generalitat i Madrid es disposa a celebrar la festa de la Comunitat sense presidenta. Alguna cosa va malament quan dues comunitats tan rellevants estan escapçades: Madrid, per la capacitat autodestructiva d’una corrupció estructural que ha dinamitat el PP; Catalunya, per la incapacitat dels uns i els altres de resoldre políticament el desafiament més subversiu que ha viscut la democràcia espanyola. En conseqüència, durant una llarga temporada l’actualitat i l’agenda política la determinaran els tribunals de justícia.

Els judicis per la corrupció estructural del PP estan entrant en les fases decisives: un degoteig permanent que només pot seguir dessagnant un partit sota mínims que ha demostrat com n’és de matusser en la gestió i el patètic desenllaç del cas Cifuentes. El PP, enganxat a la cultura del seu president (no passa mai res i el temps ho cura tot) ha volgut creure que la seva corrupció estava amortitzada. El cas Cifuentes no és només el que sembla. Certament, l’expresidenta paga les mentides del màster, la impunitat de creure’s amb dret al tracte de favor i al privilegi. Però aquesta crisi, amb cops miserables, com el vídeo de les cremes de bellesa, és l’explosió definitiva del volcà de la corrupció del PP. La xemeneia per la qual ha acabat sortint la sòrdida lluita d’interessos al partit i el seu entorn.

L’altra font d’actualitat judicial es troba en els procediments en curs contra els responsables del procés català. El qüestionament més radical que ha tingut fins ara el sistema sorgit de la Constitució del 78 ha acabat als tribunals, després que l’independentisme català s’estavellés quan va intentar arribar molt més enllà del que les seves forces permetien. I una altra vegada la incapacitat d’afrontar políticament un conflicte d’envergadura ha portat a una situació d’impasse, amb un bloqueig polític al qual em temo que el país s’està acostumant perillosament, i amb un carrusel judicial en curs, que cada dia genera més dubtes, i que fa molt difícil que hi hagi una sortida raonable i negociada del conflicte.

En una democràcia sana governa la política, no els tribunals. El protagonisme polític de la justícia ha de ser excepcional. I si no és així és que alguna cosa falla. Fallen, evidentment, els responsables polítics incapaços de controlar la seva gent; falla l’opinió pública acomodada i poc exigent amb la corrupció, fruit d’uns temps en què sembla que en nom dels diners tot està permès; fallen els partits molt anquilosats, que es resisteixen a reformar-se; falla la capacitat dels partits de generar propostes polítiques ambicioses que realment obrin horitzons a la ciutadania; falla l’anticipació dels problemes; falla la cultura del conflicte pròpia de la democràcia, en què les coses es resolen parlant, i fallen uns dirigents sense autoritat ni capacitat per canalitzar una situació excepcional com la que viu Espanya, que requereix buscar solucions pactades i no especular irresponsablement en defensa de beneficis partidistes espuris.

Ja és una evidència: la corrupció s’ha carregat el PP, i el conflicte català, Mariano Rajoy. És la història d’una irresponsabilitat en dues seqüències. La primera, la seva decisió de no dimitir arran del cas Bárcenas. Un gest que va banalitzar definitivament la corrupció a Espanya. La màxima autoritat del PP no es podia desentendre dels excessos que s’havien produït en la seva gerència. Va ser un terrible senyal de tolerància que ha acabat consumint el partit. La segona, desistir de responsabilitats en el conflicte amb l’independentisme català, subrogant-les per tot arreu, carregant innecessàriament la justícia, que ara ho està pagant, i renunciant a afrontar políticament un problema polític.

El 15-M i l’independentisme no eren miratges, eren símptomes d’una crisi general de governança, cada vegada menys larvada. S’hi va respondre de manera reactiva (amb una aliança corporativa amb un PSOE sense projecte), negant qualsevol horitzó reformista i propositiu. I ara en veiem les conseqüències: una fractura profunda amb Catalunya i una sensació de desmantellament polític, amb un PP sense cap més horitzó que allargar la seva agonia. La democràcia espanyola està en un moment crític, sense una alternativa il·lusionant per liderar el canvi i en un escenari en què la confiança més elemental brilla per la seva absència. Almenys que en quedi una lliçó: l’estratègia de Rajoy de dilatar les decisions i subrogar responsabilitats només porta al fang.