Els escriptors catalans donen el seu premi Fuster a la poesia moral de Francesc Parcerisas

Les trajectòries mai enganyen. La de Francesc Parcerisas podria ser un exemple, des d'aquell llunyà Vint poemes civils (1967) que ja assenyalaven un bard crític que no s'arrugaria en la seva actitud moral davant de la vida quotidiana, el que amb el temps l'ha convertit en un dels poetes més celebrats de l'anomenada Generació dels Setanta. Amanit amb la seva llarga tasca docent com a professor universitari de traducció (que no es va quedar en la teoria per a felicitat dels lectors de Seamus Heaney, Ezra Pound, Dylan Thomas o J.R.R. Tolkien) o el seu compromís administratiu pel bé de les lletres (des de president de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) fins a director i degà de la Institució dels Lletres Catalans (ILC), el seu currículum és d'alta densitat cívica i professional. I això és el que ha reconegut la pròpia entitat que va presidir, l'AELC, atorgant-li el XVIII premi Jaume Fuster, que se li lliurarà el proper 7 de maig a l'Ateneu Barcelonès.

“La seva poesia no diu més del que diu; està arrelada en la història petita, menuda, quotidiana, la que s'empelta en la vida dels altres”, va glossar aquest divendres en l'acte de proclamació el seu company generacional (també d'un llibre a quatre mans, de 1978, Ombra i llum: variacions sobre un tema romàntic) Antoni Marí. Per qui ja ha obtingut els màxims guardons possibles (el Carles Riba del 1966 per Homes que es banyen o el de la Crítica i la literatura Catalana el 1983 per L’edat d’or, el Serra d’Or per la traducció de La llanterna de l’arç, de Heaney; el Ciutat de Barcelona del 1992 per Focs d’octubre…), el Fuster té, va assegurar, un alt component emotiu i “per la meva vinculació a l'AELC, gairebé des de la seva fundació i pel nom de Fuster, “home d'una fortalesa extraordinària, impulsor de moltes iniciatives durant la Transició com el Congrés de Cultura Catalana o la mateixa ILC”.

Fidel a la seva poesia, i després de citar cavallerosament els ques van quedar finalistes, Antònia Vicens (“amb ella, tots dos molt joves, vaig guanyar un premi de literatura a Cantonigrós el 1966, fa uns dies”) i Antoni Vidal Ferrando, Parcerisas (Begues, 1944) no va eludir el moment sociopolític en el qual recau el seu guardó, època que va definir “marcada per una dictatorial pèrdua de llibertats i un insensible i acrític seguidisme de l'esquerra i el socialisme davant del que ocorre, especialment dolorós per a aquells que tantes il·lusions ens vam fer amb ells temps enrere, és vergonyós veure'ls ara”. En aquesta línia, va dir sentir-se “més a prop que mai de rapers, CDR, els nois d'Altsasu, de la noia de Pamplona, de la gent de l'1-O o dels polítics empresonats… Només la llista, per llarga i devastadora, ja demostra l'escandalosa involució que vivim”. I va reblar: "Als meus 73 anys no puc ni vull acceptar la infàmia ni la traïció ni tampoc l'equidistància d'arronsamalic i estiracordetes”, va dir fent gala de la seva notable capacitat d'adjectivació. I va acabar amb l'esperança, resumida en un dels versos de Heaney: “…que la nau surarà quan esclati la tempesta”.

La serena fermesa de les paraules de Parcerisas anaven tamisades pel vel del pas del temps. Així, va afirmar que era un premi “per als que treballen en solitud i estimen el silenci”, si escau d'algú que s'ha format creient en “la llibertat, el cosmopolitisme, el rigor universitari, la solidesa dels llibres… i el misteri de la poesia”. Per completar aquest punt de paradís perdut de les seves paraules, va parlar del seu llibre més imminent, Un estiu, que publicarà Quaderns Crema. “És una espècie de diari del 2014, on van coincidir factors de vida i mort: vaig voler recuperar un estiu de nen, només amb platja i lectures, però va apuntar la mort amb les desaparicions d'amics com Jaume Vallcorba i Manuel Serrat Crespo i les malalties fatals de Carles Miralles i Josep Miquel Soler… El llibre trena aquest desassossec que apareix en veure que la gent que t'ha fet companyia durant la vida va morint i tu et vas quedant gradualment sol”. Lligat a això, voldria després editar i anotar la correspondència que va mantenir amb Soler en tant “pot donar certa mesura de la nostra generació, amb el seu horitzó de canvis, de progrés…”.

“Hem de sortir d'aquest atzucac”, li va etzibar Marí. “Sí, n'hi ha hagut de més grossos… La meva mare era una nena refugiada d'Astúries que el gener del 1939 va haver de deixar Barcelona carregada amb una maleta i fugir a peu a França… Els joves es refaran de tot això; l'esperança al món és més gran que totes les traves que es puguin posar… Així ho crec”, va tancar Parcerisas.