Digue’m com n’ets d’original

No es pot ser mai del tot original. Sembla fàcil entendre-ho, però no ho és. Aquesta pretensió és l’espurna que inflama el nostre imaginari sobre l’excel·lència. I el tenim ruixat de gasolina: hem de fer les coses bé i millor i, a més, ens domina la idea de diferenciar-nos de la resta de la humanitat, com si el concepte d’humanitat ens hagués d’engolir com una gran balena.

Volia escriure sobre un altre assumpte, no us penseu. El tema de l’article que avui no llegireu era d’aquells que s’escriuen sols. Però quan he vist que se m’havien avançat, cosa que passa sovint, m’he arronsat com quan em roben el lloc d’aparcament davant dels nassos. Ah! Quimeres de ciutat! Us confessaré què havia pensat: “Ara que ve Sant Jordi i que coneguts, amics i saludats s’han convertit en prescriptors, seria curiós dedicar quatre ratlles a veure si existeix alguna relació entre la manera de ser d’aquests coneguts, amics i saludats i les seves lectures”. I és clar, el tema és gastat. Però, què pretenia? Qui és el cap de suro que vol ser absolutament original? “Digue’m què llegeixes i et diré qui ets”, feia la que aparcava aquest article abans que jo. Però no em desanimo, que fa pusil·lànime. Escriure o pensar no ha de ser una competició cronològica, és absurd.

Tot i que a vegades és important pensar de pressa, no cal confondre-ho amb pensar primer. Qui va pensar primer es va morir fa molt, molt temps. Però no en fa tant que existeix la convicció que l’originalitat ha de ser un valor essencial en la producció artística, per exemple. És molt romàntic, sentir-se minúscul i voler transcendir a través de l’art (o del que sigui que es faci, bunyols també). I és molt d’artista contemporani, això de pensar que es posseeix el do diví de l’originalitat quan, en realitat, es tracta d’una mena de vanitat idiota, humorística, en el millor dels casos.

Exemples d’això en trobem en obres d’art tan singulars com ara aquella Merde d’Artiste tancada en un pot, de Piero Manzoni (almenys no feia pudor). O en els collons de Piotr Pavlenski clavats a cops de martell a les llambordes de la plaça Roja. Ho va titular Fixació i va dir que allò seu era una metàfora de l’apatia de la societat russa. Però centrem-nos: parlem del cavall desbocat a les mans d’alguns creadors. D’un art sincronitzat amb la tirania de la novetat, d’egos que s’autopetonegen; d’impactes que caduquen a cada instant, reproduint fins a l’infinit la voluntat de semblar diferent de la resta. I que els recordin, encara que sigui per haver plantat un pi dins un pot.

Sort que per primera vegada a la història algú us adverteix que l’originalitat se’ns ha escapat de les mans i que la devorem com el segon, tercer i quart grapat de crispetes.