Les 6.000 fortificacions sense estrenar de Franco: des de Guipúscoa a Catalunya

Des de l'alt del port d'Otxondo, al nord de Navarra, es veu França aquí sota, a menys de 10 quilòmetres, i un missatge al mòbil avisa que en aquest punt la cobertura telefònica ja és la del país veí. En aquests Pirineus de postal –entre ovelles latxas de les que surt el formatge Idiazabal i ponis pottokas, molt a prop d'un lloc mitològic per al món abertzale com el castell d'Amaiur– s'amaga part d'un capítol molt poc conegut de la història militar recent d'Espanya. És la Línia P, un conjunt d'unes 6.000 fortificacions defensives que Franco va fer construir des de Guipúscoa a Catalunya en els anys quaranta i cinquanta per por d'una invasió estrangera o de la resistència antifranquista, i que mai va arribar a utilitzar.

Excavades a mà a la roca, al peu d'una carretera comarcal o camuflades sobre una lloma, aquestes construccions de formigó impressionen els qui s'atreveixen a entrar-hi. La majoria no té una grandària excessiva, suficient perquè dins s'apostessin entre cinc i 30 militars, segons el tipus, disposats a repel·lir amb artilleria o fusells un hipotètic atac.

Altres impacten encara més per les seves dimensions i disseny. En la cuneta dreta del final del port d'Otxondo, gairebé imperceptible per al conductor, s'oculta a l'interior de la muntanya una de dues plantes, com un dúplex, unides per 42 graons, amb un ampli espai per col·locar lliteres i que els soldats poguessin fer guàrdies el temps necessari. "És l'única d'aquest estil que hi ha a Navarra", apunta el sergent Quirós, que fa de guia enmig de túnels estrets, foscos i enfangats. El seu regiment, Amèrica 66, ha catalogat en els últims tres anys més de 200 en la comunitat foral.

El gruix de les obres va començar el 1943 i van durar tres lustres, fins que el dictador va perdre la por d’una invasió de les democràcies aliades

Una mica més amunt, al costat del traçat del Camí de Santiago, s'obre també dins de la muntanya un búnquer amb tres entrades i dos passadissos de 50 metres de llarg pels quals cal caminar encorbat. "A l'estiu això està impossible pels mosquits", adverteix el militar als més intrèpids. I gairebé davant, pujant per una pista de difícil accés, la gran joia de la zona: Alkurruntz, 150 metres de longitud i diversos passadissos laterals excavats a mà a la roca.

"Aquesta va ser una resposta del règim al seu aïllament internacional i de la por a una possible invasió de les democràcies aliades", explica l'historiador Diego Gaspar. "De fet, ja s'havien produït incursions d'elements antifranquistes, sobretot a la vall d'Aran". La planificació va començar el 1939 sota el nom oficial "Organització Defensiva de la Frontera Pirinenca" (la referència col·loquial de "Línia P" va venir després), el gruix de les obres va començar el 1943 i van durar tres lustres, fins que Espanya va sortir del seu aïllament i el dictador va perdre la por a un atac exterior. França havia creat una dècada abans el seu equivalent, la línia Maginot, per protegir-se d'Itàlia i Alemanya.

Franco va projectar unes 10.000 fortificacions en els 500 quilòmetres del límit amb França, no obstant això, la xifra final es va quedar al voltant de 6.000 (el nombre exacte es desconeix perquè moltes segueixen ocultes per la vegetació). Mai es van utilitzar pel que es van construir, ja que no es va produir la temuda invasió, però el pla va continuar actiu a l'Exèrcit ben entrada la democràcia. "Fins a finals dels vuitanta era un tema tabú a nivell militar", reconeix un portaveu d'Amèrica 66.

De l'execució es van encarregar milers de militars. També hi van treballar alguns presoners, però, en tractar-se d'obres secretes, van ser relegats a tasques auxiliars, com les carreteres d'accés. Les condicions de treball van resultar especialment dures a l'hivern. "Ens van portar camions Fiat de la guerra d'Etiòpia que es gelaven i, per arrencar-los, de vegades havíem de prendre una foguera sota ells", relatava un dels soldats que va treballar el 1945 al Pirineu d'Osca, Manuel Esteban, en el llibre Cuando Franco fortificó los Pirineos, de José Manuel Clúa, expert de la Línia P i creador de tres rutes turístiques a l'Aragó.

“Fins a finals dels vuitanta les fortificacions eren un tema tabú des del punt de vista militar”, reconeix un portaveu de l’Exèrcit, que ha catalogat més de 200 a Navarra els tres últims anys

La base d'operacions en aquesta comunitat es va instal·lar a l'estació de tren de Canfranc. Hi arribava el material i dormien els obrers en hangars. Des d'aquest lloc es desplaçaven en vehicles fins als "nius" (així anomenaven les fortificacions), en muls quan la carretera s'acabava i caminant si era necessari. "Alguns emplaçaments eren complicats d'aconseguir. Només donava temps a fer un viatge al dia, la qual cosa dona una idea de la distància que calia recórrer, i en moltes ocasions amb un gran pendent".

"El toc de diana el donaven a les set o vuit del matí", continuava Marco, que cobrava 1,50 pessetes al dia més 50 cèntims per a condícia. "Esmorzàvem un cafè a la intempèrie i, si volíem un entrepà, ens costava 1 pesseta. Paràvem una hora per menjar i tornàvem a la base sobre les sis de la tarda. He d'admetre que el menjar era bo. A l'hivern, dormíem quatre o més companys junts per passar menys fred. La vida era tan dura que molts van desertar a França i uns altres es trencaven el calçat per no anar a treballar".

“La vida era tan dura que molts van desertar a França”, explicava un dels que van fer l’obra. La majoria dels treballadors van ser militars; hi van treballar pocs presoners

Es desconeix els diners que va poder costar la Línia P, o almenys no s'ha fet públic, però sí existeixen algunes dades que ajuden a tenir una idea del desemborsament. "Una memòria de 1956 contemplava en una zona de l'Aragó 11 obres per 689.000 pessetes, i només una d'elles valia 165.000 més 20.000 pessetes en imprevistos i arrodoniment", detalla José Manuel Clúa, que fa anys va tenir accés a multitud de fitxes oficials a la Capitania de Barcelona. "El preu variava segons la ubicació, el terreny o l'altitud. N'havia des de 5.000 pessetes". La gran majoria ha resistit aquest més de mig segle gairebé sense danys. "Si haguéssim d'utilitzar-les per necessitat de la defensa nacional, trigaríem una hora a netejar-les i ocupar-les", assegura el sergent Quirós.

No obstant això, tots els diners invertits, els milers d'homes utilitzats i l'esforç per mantenir en secret el pla no es van traduir en res efectiu. Almenys, pel que es va construir. Amb el pas del temps, els vilatans han reciclat algunes en llocs tan peculiars com picadors o magatzems d'urnes funeràries.