Martin Scorsese guanya el Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2018

Culpa i redempció; muntatge desenfrenat amb una càmera constantment en moviment; personatges sempre més grans que la vida, i un apassionat i indestructible amor pel cinema. Aquestes són algunes de les raons que han convertit el cineasta nord-americà Martin Scorsese en un contemporani, i més d'un d'aquests motius se'ls haurà passat pel cap del jurat que ha atorgat el Premi Princesa d'Astúries de les Arts 2018 a Scorsese (Nova York, 1942). La seva carrera va arrencar a la seva ciutat natal al mateix temps que començava el triomf del Nou Hollywood, moviment en el qual va entrar Scorsese, i una revolució que va acabar devorada pels seus integrants més joves: George Lucas i Steven Spielberg. Però de tots ells, el que ha aguantat en actiu amb més lucidesa ha estat Scorsese, una mena de pare de Tarantino per a les noves generacions i el creador que va saber portar al cinema la disbauxa i la negror dels anys setanta, i plasmar en pel·lícules l'excitació que provoquen les drogues i la violència en l'ésser humà. Per cert, amb el seu guardó, justificat pel jurat per ser "un dels directors de cinema més destacats del moviment de renovació cinematogràfica sorgit els anys setanta del segle XX, per la transcendència de la seva tasca creadora i per mantenir-se actualment en plena activitat, combinant en la seva obra, amb mestratge, innovació i classicisme", la Fundació Princesa d'Astúries ja ha premiat els tres grans cineastes novaiorquesos: Woody Allen, Francis Ford Coppola i Scorsese.

Per si no n'hi hagués prou, Scorsese és un apassionat de la música, a la qual ha dedicat innombrables documentals, i del cinema: ho ha vist tot i sap de tot. La llegenda assegura que ell i Bertrand Tavernier, cineasta francès tan apassionat del setè art com Scorsese, van fer conxorxa durant dècades amb les hostesses del Concorde que anava de París a Nova York per intercanviar-se vídeos de pel·lícules, quan la cinefília només es podia fer callar a cop de còpies pirates i de projeccions en filmoteques. El director de Toro Salvatge és, a més, un dels fundadors de la World Cinema Foundation, a través de la qual fa "una intensa i àmplia tasca de recuperació, restauració i difusió del patrimoni cinematogràfic històric a tot el món", segons el jurat.

Curiosament, i per enaltir encara més la seva figura, Scorsese no ha rebut innombrables premis: només va guanyar l'Oscar a la millor direcció amb Infiltrats (2006), que probablement no està entre els seus 15 millors treballs i, a més, té la Palma d'Or de Canes per Taxi Driver, tres Globus d'Or, dos premis BAFTA, un Emmy, i el reconeixement del gremi de directors dels Estats Units. Poca cosa per a algú fonamental en la història del cinema. El Princesa d'Astúries de les Arts ha recaigut en ocasions precedents en cineastes com Luis García Berlanga, Vittorio Gassman, Fernando Fernán-Gómez, Pedro Almodóvar i Michael Haneke.

Scorsese és el cineasta del soroll i de la fúria, l'autèntica injecció energètica de la pantalla, un entomòleg fascinat amb les petites criatures que dissecciona –si escau, éssers humans– pels quals també sent tendresa. D'educació catòlica, el més brillant de la seva producció dels setanta i vuitanta va sorgir de la seva col·laboració amb el guionista Paul Schrader, un altre cineasta de profundes creences religioses, i per això la seva obra està marcada per la culpa i la redempció. Una altra de les figures clau que l'envolten és Thelma Schoonmaker, la seva muntadora habitual. D'aquest passat d'exseminarista li queden a Scorsese frases tan brillants com la que iguala anar al cinema i una missa: "En tots dos llocs t'asseus al costat de desconeguts, a les fosques, esperant rebre una il·luminació espiritual des del que presideix la sala, l'altar o la pantalla". Al cap i a la fi, l'església i el cinema eren els dos únics llocs on els seus pares el deixaven anar.

Els setanta i els vuitanta

Fill d'immigrants italians, va debutar al cinema el 1968 amb ¿Quién llama a mi puerta?, encara que el llargmetratge amb que va cridar l'atenció va ser Mean streets (1973). Així va entrar a encadenar títols mítics com Alícia ja no viu aquí (1974), Taxi Driver (1976), New York, New York (1977), Toro Salvatge (1980), El rei de la comèdia (1982), El color dels diners (1986), L'última temptació de Crist (1988), Un dels nostres (1990) (Lleó de Plata a Venècia a la millor direcció), El cabo del miedo (1991) i L'edat de la innocència (1993), això sense esmentar una desena de documentals sobre cinema i música, o la direcció del vídeo musical Bad per a Michael Jackson. Tot això barrejat amb una vida personal turbulenta: l'aspecte físic de follet entremaliat de Scorsese amaga una ànima en ebullició.

Si aquest tram de la seva carrera va quedar marcat pels seus treballs amb Robert De Niro, amb el qual tanca la seva col·laboració a Casino el 1995, des del 2002 el seu actor fetitxe ha estat Leonardo DiCaprio, amb el qual ha rodat Gàngsters de Nova York (2002), L'aviador (2004), Infiltrats (2006), Shutter Island (2010) i The wolfe of Wall Street (2013). El seu últim llargmetratge va ser Silenci (2016), en el qual tornava a indagar en la fe catòlica.

Productor i director de documentals sobre grups com The Band, The Rolling Stones, Scorsese ha dirigit Blues (una obra documental de set parts sobre la història del gènere); George Harrison: Living in the Material World (sobre el músic de The Beatles) o No Direction Home, sobre la música, la vida i la influència en la cultura popular nord-americana de Bob Dylan. I ara està enfangat en la llarga postproducció de The Irishman, la pel·lícula que li ha produït Netflix, que desgrana l'assassinat de Jimmy Hoffa, sindicalista nord-americà relacionat amb la Màfia, i en la qual actuen De Niro, Joe Pesci, Harvey Keitel (dels seus actors habituals) i per primera vegada en l'univers Scorsese, Al Pacino. "Els pecats no s'expien a l'església, sinó al carrer", se sentia a Mals carrers: Scorsese també ho ha fet al cinema.