Els jutges alemanys

Els jutges alemanys mereixen respecte. Exactament igual que els espanyols. Per una qüestió de principis, no de persona. Amb motiu de la seva independència, imperatiu constitucional en tots dos països i clau de volta de la separació de poders en un Estat de dret.

Així que denigrar els magistrats de Schleswig-Holstein per “donar aire al colpisme”, com va fer la caverna quan van excarcerar Carles Puigdemont; o querellar-se contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per (imaginada) prevaricació pertany al mateix esperit de violació de les regles del joc i el seu arbitratge.

Pot fer-se i alguns ho han fet, però atempta contra el marc establert de convivència, i contra la sensatesa: és una conducta, amb perdó, idiota.

La resolució dels jutges del land alemany —res de província— ha suscitat no només el respecte, sinó la simpatia de molts catalans i espanyols que no veuen un perfecte encaix dels possibles delictes del compatriota Puigdemont en el tipus de la rebel·lió. I dels qui dubten raonablement que les mesures cautelars de presó preventiva contra aquest i altres reus siguin pertinents. Un enfocament tan opinable i respectable com el contrari, en un procés tan complex.

Això no pretén ser equidistància, sinó sobrietat.

Ara bé, no seria intel·lectualment fastuós opinar sobre aquesta resolució —com s'ha fet a mansalva— en funció primària de la concepció prèvia, els prejudicis o la sensibilitat de cadascú sobre el procés, l'actuació de Puigdemont en el mateix o les conseqüències sobre la vida individual i col·lectiva dels catalans. Dit d'una altra manera, si un considera que el processat mereix condemna o glòria. És comprensible que així passi, però no per això és menys menyspreable.

La qualitat de la resolució dels jutges alemanys del 5 d'abril passat ha de calibrar-se sobretot sota estàndards estrictament tècnics: de tècnica jurídica. Si en formular-se interpreta adequadament —o per contra, de manera esbiaixada— la Decisió marc europea de detenció i lliurament de delinqüents, de 13/6/2002.

Aquesta norma, com se sap, organitza el lliurament de delinqüents jutjats, o de sospitosos processats, sobre la base que hagin comès als seus països delictes iguals als inserits en la tipificació del dret de l’Estat d'execució (sobre una llista de 32 delictes); o mitjançant el reconeixement mutu de delictes equivalents.

Aquest reconeixement mutu s'até més al formalisme que al contingut. Segons l'article 2.4 de l'euroordre, el lliurament només podrà “supeditar-se al requisit que els fets que [la] justifiquin siguin constitutius d'un delicte respecte de l’Estat membre d'execució” [en aquest cas, Alemanya].

I això “amb independència dels elements constitutius o la qualificació del mateix”.

Així que si Puigdemont no hagués estat responsable d'actes violents, no podria imputar-se-li delicte a Alemanya. Però els jutges de Schleswig sostenen el contrari: afirmen que “la responsabilitat pels actes violents produïts durant la jornada de votació pot atribuir-se a l'imputat, en la seva qualitat d'iniciador i promotor” del referèndum.

Si això es considera així, llavors, a aquests jutges els quedaria poc marge per ignorar la comissió d'un delicte: quin? Caldria veure-ho, però “amb independència” de la gradació dels seus “elements constitutius” o de “la qualificació del mateix”.

Poc marge no és marge nul, perquè les cauteles de l'article 2.4, i les concomitants de l'article 4.2, estan recollides a l'euroordre per alguna cosa: els jutges del país soci no es limiten a estampar un segell automàtic en allò que resolen els seus col·legues.

Però la qualitat d'aquestes cauteles és excepcional: és l'excepció. La regla és la cooperació entre els jutges, com té establert el Tribunal de Justícia de la UE amb seu a Luxemburg (sentències Poplawsky, Tupikas, Aranyosi), en les mans de les quals potser acabi desembocant el desacord. La denegació de la cooperació ha de ser producte de senyals “objectius, fiables i degudament autoritzats”.

I no d'una exploració judicial com la del 5 d'abril segons la qual “no n'hi ha prou que la llei alemanya consideri punibles comportaments equiparables en el que és fonamental... sinó que ha de poder imaginar-se el cas en el seu conjunt com si s'hagués produït a Alemanya”. Aquest imperatiu —que genera una resolució amb obres de sentència, enfront d'una mera interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol— convindria a l'antic procediment d'extradició. Però sembla exorbitant d’acord amb la visió més contemporània de l'euroordre.

Amb tot respecte.