Per què molesten els vaixells que salven vides?

Ara resulta que els salvavides vermells de l'organització Proactiva Open Arms, que ha rescatat milers de nàufrags al Mediterrani, han deixat de ser el símbol d'una missió humanitària que no es resigna al fet que el Mare Nostrum sigui una gran tomba de vides i il·lusions, per convertir-se en l'arma del delicte d'una perillosa organització criminal. O almenys això sembla. Dilluns, el jutge d'instrucció de Catània (Sicília) ha de decidir la sort del vaixell de l’ONG que es troba immobilitzat al port de Pozzalo i si processa el seu capità, Marc Reig, i la responsable de la missió de salvament, Anabel Montes, per afavorir la immigració il·legal i el tràfic de persones. En aquest contenciós es dirimeix la presència de les ONG en el rescat d'immigrants. Els acords amb Líbia han permès un canvi d'escenari: ja no es tracta de rescatar per salvar, sinó de rescatar per retornar. I en aquesta nova estratègia, les organitzacions humanitàries poden ser una molèstia.

L'incident que ha donat lloc a la immobilització del vaixell reflecteix bé el tipus de conflicte que es dirimeix. El 15 de març, l’Open Arms va rebre un avís del Centre de Coordinació de Rescat Marítim de Roma perquè acudís al rescat d'una embarcació a la deriva situada a 73 milles de la costa de Líbia, amb la indicació que l'operació seria coordinada pels guardacostes libis. Però el vaixell de l’ONG va ser el primer a aconseguir els nàufrags i va començar la tasca de rescat. Quan havia pujat a bord 25 dones i 7 nens, va arribar el patruller libi i va exigir el lliurament dels immigrants. L’ONG espanyola s’hi va negar. La disputa va durar tres hores. Finalment els libis es van retirar i llavors va començar la segona disputa: Itàlia no assignava cap port en el qual atracar. Que anessin a Malta, o a Espanya, els deien. Després de nombroses gestions, els va ser assignat el port de Pozzalo, al qual van arribar amb els 218 nàufrags eritreus rescatats. I allà segueix l’Open Arms, amb els seus responsables pendents d'una possible imputació.

El lliurament dels migrants rescatats a Líbia fora de les seves aigües jurisdiccionals i sense que aquesta sigui reconeguda com a zona de rescat marítim (RSS) pot considerar-se una devolució en calent que contravé les normes de la UE. Les ONG que operen en les tasques de salvament saben que lliurar els nàufrags suposa retornar-los a Líbia, on seran sotmesos a condicions inhumanes d'explotació per part de les màfies que campen a pler. Líbia és un estat fallit que no pot considerar-se en absolut un país segur. Els nàufrags recollits per l’Open Arms eren eritreus, que tenen reconegut el dret a asil a la UE.

Els acords amb Líbia i aquesta nova forma d'operar expliquen que el nombre d'immigrants que van arribar a Itàlia per aquesta ruta caigués al març a 1.400, un 88% menys que en el mateix mes de 2017. En tot el primer trimestre, les arribades han estat 6.600, gairebé un 75% menys que l'any anterior. I entre els que arriben, els eritreus són el grup més nombrós. El nombre de desapareguts al mar al llarg de 2017 dels quals es té notícia s'eleva a 3.116. Ningú discuteix que s'han de fer esforços per disminuir els fluxos migratoris. La qüestió és a quin preu i amb quins mètodes. Dels sis vaixells d’ONG que operaven en aquesta ruta ja només en queden tres: l’Open Arms, l’Aquarius de SOS Mediterranée, i el Seefuchs de Sea Eye. I sembla que ja no són tan benvinguts.