El temps

Tot lector de l’obra de Marcel Proust sap la mala impressió que la seva peculiar manera d’escriure va causar en un André Gide que havia de decidir la publicació, a la Nouvelle Revue Française (NRF), d’un primer volum del que seria À la recherche du temps perdu. Dos anys més tard, el 1914, el mateix Gide escrivia una carta a Proust per rectificar el seu error, reconèixer el valor del manuscrit, i confessar que l’havien encegat els prejudicis: el tenia per un esnob. Després hem sabut, per altres fonts, que Gide i els responsables de la NRF no havien llegit més que les primeres pàgines del text: els va semblar tan espès, que no es van veure amb cor de continuar. Altres editors no hi van saber veure res més que l’obra d’un xerraire que podia allargar la seva incontinència verbal fins a l’infinit. L’inconvenient, doncs, era estilístic. Tothom es troba indefectiblement atrapat en les idees del temps que li ha tocat viure; idees estètiques, polítiques, socials, culturals, que enterboleixen la percepció del que realment té valor en art i literatura: el que no pertany només al temps present, sinó també al passat i el futur.

La Recherche va ser finalment entesa i editada per la NRF, i el seu estil es va anar imposant a poc a poc. Els primers passos de l’obra es poden seguir a la correspondència de Proust amb el seu gran amic, l’escriptor, crític i editor Jacques Rivière, que en aquells moments començava a dirigir la NRF. Aquestes cartes, admirablement editades, prologades i traduïdes al castellà per Juan de Sola i publicades fa pocs mesos per Ediciones La Uña Rota, mostren l’amistat i el coratge de dos homes malalts —Proust encaminant-se ja cap a la mort; Rivière, presa d’una crisi nerviosa— que s’extenuen per tirar endavant un extraordinari projecte literari, i ofereix als estudiosos la satisfacció de conèixer els criteris de Proust i Rivière sobre l’edició de la Recherche, però també permet retrobar les idees essencials de la poètica proustiana: la captació de tots els plans psicològics i morals dels personatges, de tots els matisos dels sentits amb què experimentem les coses del món, la captació del temps: la necessitat de la digressió.

Alguns acadèmics han atribuït l’extensió de les frases de la Recherche, que en ocasions poden ocupar més d’una pàgina, a la condició asmàtica de l’autor; altres, a la decadència de l’aristocràcia, i em temo que tampoc deuen haver faltat els que, a pesar de l’homosexualitat de Proust, hi hauran vist les malèfiques contorsions de la serp heteropatriarcal. Són idees del nostre temps, afectat com mai de febres ideològiques. L’estil digressiu, carregat de símils, metàfores i figures de pensament, i sostingut per un ritme que l’articula i el posa en moviment, és la negació de gairebé tot el que ara es confon amb la cultura. Per això, a escoles i facultats, on l’adoctrinament no és tan sols polític, ja fa anys que la frase llarga es va declarar non grata.