Cocovets i una panxada

“Cocovet torrat!”, cridava a l’estadi amb veu de martell i les vocals esclafades un home gras amb una gran senalla de palma estibada de cacauets. Duia la mercaderia —els curiosos fruits secs, amb closca, lleugera— contra els nervis o l’avorriment a l’espectacle de masses. Eren ‘cocovets, kakavets, cacahuets’ segons les rares pronúncies populars locals illenques en adaptar amb goig el fruit que creix davall terra, que és d’Amèrica on també li diuen ‘maní’ o ‘peanut’, una mantega embafosa.

Cacauet (torrat amb closca, no salta ni fregit oliós) era i és sinònim d’entreteniment, alimentació curiosa, un vici menor, i un mot-projectil, per ser imatge per descriure exageradament, pejorativament de vegades, des d’un gol, un xut, un gest sexual, una pífia o una persona de relats feixucs, avorrits, repetits i pesats.

El cocoveter i la seva mercaderia torrada a les tribunes dels diumenges al camp de futbol eren molts de cops tant importants —motivaven tant d’interès— com el porter i segur que els presidents i entrenadors, sinó fos per xiular-los. No era un menjar de cada dia, sinó d’un lloc i un moment determinats.

L’home de la senalla potser anava de baver blanc per ser més afinador. No seguia amb la mirada el rumb de la pilota dels gols, caminava d’esquena a la gespa (?), de cara a la gent, pujava i baixava escalons i passava en cadena de mans la comanda de més amunt. En venia mesures, almuds o mig almuds, dins cucurutxos les rul·les de paper d’estrassa.

Abans que les camisetes, bufandes i banderes, —els colors dels equips, si fa el cas, eren a la pell o la cartera— els cocovets (i el tabac aleshores molt) eren els detalls de les grades de la tribuna de l’estadi (ja esbucat). Entre pocs gols, nervis o tedi, els diumenges a la tarda un home generalment gras, anava cridant i repartint “cacauet torrat!”, el cocoveter, torroner, gelater ambulant era peça del paisatge urbà.

Els joves impertinents s’emportaven al seu poble el crit “cacauet/cocovet torrat” i tot i que no hi ha quasi cacauets com toca ni cocoveters, encara hi ha llocs que la dita irònica dura cinquanta anys més tard.

A Muro, Santa Margalida i sa Pobla, per exemple, terres planes i d’horts de Mallorca, encara es conreen i torren bé cacauets de proximitat, a l’estil tranquil i mesurat que correspon a la delicadesa de l’anècdota del seu consum que dir-li gastronòmic potser és massa pretensiós.

Una grapada de fruits sense cremar ni crus, ben cuits, amb el gust i color precisos, al punt excel·lent que dona la calma i l’experiència de fer-los sense rutina a l’escalfor, és una excusa per al diàleg i l’afegitó al menú rural d’embotits i panades de pèsols. Ara és una raresa la bossa domèstica, privada, no comercial, de cacauets autòctons.

Esclovellar, triar la clova i el fruit, treure la pell, i engospar-lo entre el buit de la mà i la boca és la millor tàctica per fer lleuger un monòleg històric fonamentalista, romàntic, biogràfic, reiterat i apassionat d’un vell o jove comunista que predica la fe del seu paradís resistent, impossible, Cuba i Veneçuela, la seva utopia internacionalista esvaïda.

Ell, Tomeu Sancho que era dit Tolstoi i té 83 anys, cada mig any té la tribuna oberta a la vila mallorquina de la Beata, encapçala una taula llarga per dir la seva durant una hora o més, debatre poc, i espipellar emocionat les panades i cocovets de la seva infantesa que als seus entorns, ara a l’Havana, no té sovint. Uns cocovets excel·lents (i el perfum distant d’un cigar cubà ben lligat) valen la pena de fer 85 quilòmetres també. Aquella festa, una cita-col·loqui, una certa cerimònia històrica, a la taula i els sons fou així mateix una bacanal verbal. Una panxada de fruits secs i paraules de conserva. Ara Tomeu Sancho anuncia que fa les memòries d’agent secret de Fidel Castro.