Orient i Occident

Cap al final de la seva vida, Goethe va postular, tot conversant amb el seu secretari Eckermann, que s’havia acabat el temps de les literatures nacionals i començava —som cap a 1830— el temps de la literatura universal. Però, de fet, justament llavors arribava al zenit, i va durar tot el XIX, l’època de les literatures nacionals —que ho preguntin als catalans!—, cosa que Goethe sabia prou bé perquè va tenir notícia clara de l’obra de Fichte o de Hegel, i perquè els escriptors romàntics alemanys van ser els més abocats a construir una literatura ancorada en allò que vulgarment s’anomenava, entre nosaltres, fol·lore, bella adaptació de la paraula anglesa folklore.

Amb el temps he arribat a entendre que si Goethe advocava per la literatura universal va ser simplement perquè es va pensar que la seva ho era o estava destinada a ser-ho: malgrat els seus desigs, a la Xina ningú no llegeix l’obra de l’alemany, simplement perquè no tenen prou base cultural per entendre-la. (Això sí: en mostra del seu caràcter universalista, Goethe va compondre el poemari anomenat West-östlicher Divan, o Divan d’Orient i d’Occident, basat en la poesia del persa Hafiz Shirazi, per demostrar la seva simpatia còsmica amb tot el que s’havia escrit fins aleshores al globus sencer).

El mateix succeeix a la inversa, però una mica menys. Els occidentals entenem unes quantes coses de les lletres orientals pel sol fet que són molt més senzilles que les nostres: no estan impregnades —com va passar amb les lletres occidentals fins fa pocs decennis— d’una tradició intel·lectual tan densa. Són, habitualment, literatures amb un ordit mític i religiós que han sobreviscut, també en general, a les evolucions i transformacions del pensament europeu, des de la seva base grega i llatina fins a figures tan vinculades a aquestes tradicions com, posem per cas, un Thomas Mann.

Parlem sincerament: amb tot i malgrat tot, els occidentals llegim les literatures de l’Oest, i els orientals llegeixen les de l’Est. Si tenim present que la literatura japonesa, per exemple, va tenir sempre un gran ancoratge en la jerarquia del poder tradicional, encara visible, i de l’Estat; si tenim també present aquesta tirada a la cerimònia —la del te, per exemple, o la de les geishes—, i encara la propagació de l’ideal sintoista al Japó i el servilisme dels literats a l’ordre cosmicopolític, llavors no ha d’estranyar-nos que se’ns escapi tota la literatura de l’època Tokugawa (circa 1603-1868).

Només després de la Segona Guerra Mundial, jo diria, hem començat a entendre la literatura japonesa pel sol fet que ella mateixa s’ha occidentalitzat. Per això tothom entendrà aquesta novel·la de gran categoria que acaba d’editar El Cercle de Viena: Junichiro Tanizaki, La clau, gran traducció d’Albert Nolla (Barcelona, 2018). S’hi parla d’una parella de mitjana edat, un marit sense nom, professor universitari, i la seva dona, anomenada Ikuko, que entra en una relació semblant a la que s’estableix a Les afinitats electives (altra vegada Goethe!), amb la seva filla, Toshiko, i el nòvio d’aquesta, Kimura. Ikuko, molt bevedora de Courvoiser, s’enamora del seu gendre; el marit d’Ikuko ho sap i la filla de tots dos, també. Els que sembla que no ho sàpiguen del tot són justament els dos enamorats: la sogra i el gendre.

A través de diaris respectius dels dos adults, descobrirem els vaivens d’aquesta relació, que va a més al llarg de la novel·la. El marit sap que la seva dona llegeix el seu (his) diari; la dona sap que el marit llegeix el seu (her; gran problema dels possessius catalans!), però fan veure que ningú no es fica en les coses de l’altre. De fet: ¿sap cap dels dos, més enllà de quatre senyals apareguts als diaris respectius, cada cop més obvis, què s’amaga darrere d’aquella relació? Què sap un de les pulsions amoroses de la seva dona quan hi fa l’amor, i què sap ella de les de l’home, més enllà d’uns senyals insuficients que, a més a més, no volen creure, encara que ho suposin l’un i l’altra?

Aquesta és la grandesa del llibre de Tanizaki, que es mou, pel que acabem de veure, entre la galanteria europea del XVIII —alguna cosa hi ha de Les amistats perilloses en aquesta obra, encara que el motor de tot plegat sigui el desig i no una femme savante—, la psicologia de l’amor i la subtilesa oriental, únic element pròpiament japonès de l’obra, a part dels quimonos. No perquè sí, Tanizaki és l’únic autor japonès que ha entrat a la prestigiosa col·lecció francesa de La Pléiade: és un escriptor que coneix molt bé les literatures d’Occident, més que no Goethe les d’Orient. De manera que és difícil entendre que hi hagi realment una literatura universal. Les cultures han generat literatures molt diferents, i només les podria considerar de valor universal aquell que conegués a fons totes les civilitzacions amb escriptura, i totes les cultures. Cosa certament difícil.