La força del dret

Durant aquests moments, tan perillosos, de ràbia i frustració separatista, en articles, declaracions i tertúlies se sent amb freqüència una autocrítica al procés que, segons el meu parer, és falsa: “L’error ha estat que Catalunya ha menyspreat la força de l’Estat”.

Per què falsa? Perquè es fa servir el terme Estat en un sentit predemocràtic, en el sentit de força bruta, no sotmesa a la llei. Es pretén dir com a excusa: “Nosaltres, pobrets, des d’una autonomia indefensa, no podem fer front a un Estat poderós, dotat d’Exèrcit, d’importants forces de seguretat, d’alts funcionaris molt experimentats i, sobretot, de jutges i tribunals que nosaltres no tenim”. L’Estat és una força potentíssima, les autonomies són nans, petits Estats de la Srta. Pepis.

Això és així? Com sempre, els que s’equivoquen tenen una mica de raó. Però en tenen poca i, com afegia el meu intel·ligent amic Víctor Reina, la poca que tenen no és aplicable en aquest cas. En efecte, en temps anteriors a la democràcia, encara que fossin temps liberals –posem com a exemple l’Espanya de la Restauració– hi havia un nucli de poder, que requeia en el monarca, que era invulnerable a la democràcia, a la voluntat del poble, perquè només expressava la voluntat del Rei.

En efecte, les lleis de llavors, és a dir, la voluntat del poble expressada pels seus representants, tenien un àmbit regulador en el qual la llibertat del Parlament no tenia més límits que la Constitució i fins i tot aquesta, com que no tenia el caràcter normatiu de les actuals democràcies constitucionals, era interpretada per al seu desenvolupament legal pel mateix legislador que aprovava les lleis sense el control actual dels tribunals constitucionals. Per tant, la llei podia vulnerar la Constitució perquè no hi havia cap control judicial. En aquest sistema el Rei conservava certs poders exclusius que el convertien en una peça essencial del sistema polític i administratiu.

Avui això no és així. Ni de bon tros. El Rei no té cap poder polític, ni legislatiu, ni executiu, ni judicial, ni de cap altre tipus, i tots aquests poders, que rauen en òrgans concrets –les Cambres parlamentàries, els Governs, les Administracions públiques, els Ajuntaments i els mateixos jutges i magistrats– estan sotmesos a la Constitució, i el seu màxim intèrpret és el Tribunal Constitucional.

Per això, en les democràcies constitucionals, la famosa sobirania entesa com a poder suprem i il·limitat, rau en el poble i aquest l’exerceix mitjançant l’acte constituent, és a dir, mitjançant l’elaboració i l’aprovació d’una Constitució i, si escau, de la seva reforma. Aquest contracte entre ciutadans que és una Constitució es perpetua en el temps perquè el mateix text constitucional inclou el procediment de reforma, amb la qual cosa la sobirania sempre segueix sent del poble.

Així, avui dia, en una democràcia constitucional, la Constitució és la llei suprema, producte del poder constituent del poble, que crea un Estat d’acord amb alguns principis bàsics: la separació de poders, el principi de legalitat (avui dia, de constitucionalitat), la democràcia representativa, els valors de llibertat, igualtat, solidaritat i pluralisme polític, així com la garantia dels drets fonamentals.

Aquest últim principi, la garantia dels drets fonamentals, no és només, com els altres, un component estructural bàsic de l’Estat, sinó la seva autèntica finalitat, en definitiva, la seva justificació. Sense aquesta necessitat de garantir els drets, en realitat de fer que els principis de llibertat i igualtat entre persones siguin efectius a la pràctica, l’Estat i el dret no serien necessaris. Com va dir James Madison a El Federalista: “Si els homes fossin àngels, l’Estat no seria necessari. Si els àngels governessin els homes, no caldria cap control a l’Estat, extern o intern”.

Però no és així, els éssers humans no són àngels, tenen interessos i ambicions que xoquen entre si i s’han de regular, conforme a criteris de justícia, aquestes lluites i enfrontaments. Per això primer es va inventar el poder monolític de les autocràcies, després van venir els poders compartits entre poble i rei en les democràcies liberals, en la fase actual la democràcia s’ha perfeccionat mitjançant la juridificació total de l’Estat.

Per tant, tornant al principi de l’article, l’autocrítica independentista ha de consistir a dir que han menyspreat el dret, no l’Estat, perquè la força de l’Estat no és la força bruta d’abans, sinó la força del dret, el dret democràtic, naturalment.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret Constitucional