“El Brexit no hauria passat sense Cambridge Analytica”

Pregunta. Quina ha estat la seva motivació per parlar?

Resposta. La meva intenció original era exposar el treball de Cambridge Analytica, en part perquè jo vaig ajudar a muntar-la i hi tinc una responsabilitat. Si no per corregir el que ja s'ha fet, ja que hi ha coses que no es poden desfer, almenys per informar-ne les autoritats i la gent.

P. Què és el més greu de tot el que ha revelat?

R. Primer, el fet que hi hagi una companyia que és contractista militar i també consellera del president dels Estats Units. En les democràcies modernes prohibim que els militars participin en les eleccions, per què permetem que contractistes militars participin i actuïn com a consellers d'alguns dels polítics més importants del món? Que una companyia que té clients militars creï una enorme base de dades de ciutadans, algunes recollides il·legalment, genera un greu risc d'esborrar les fronteres entre vigilància domèstica i investigació de mercat convencional. La gent i els legisladors necessiten posar-se al dia amb la tecnologia i entendre què signifiquen de debò aquestes companyies, Facebook o altres, que guanyen diners amb les dades personals. És important que la gent vegi que no és una cosa abstracta, sinó que té un impacte tangible.

P. Quan es va adonar que era el moment de parar?

R. Va ser per acumulació. El problema és que em vaig perdre en la meva pròpia curiositat. No és una excusa, però tenia pressupostos milionaris, podia fer tota la investigació que volgués. Això m'atreia molt. Hi vaig entrar el juny del 2013 com a director d'investigació del grup SCL [matriu de CA] i vaig començar a entendre amb els mesos què feien de debò. Però t'aclimates a una cultura empresarial. No és una excusa, però és així. Fas més i més, cada pas no és gaire més gran que l'anterior, fins que, bang!, has creat una NSA [Agència de Seguretat Nacional nord-americana] privatitzada.

P. Llavors va plegar.

R. Vaig marxar a finals del 2014. Va ser un any i mig crucial, abans no hi havia companyia. Es va anar fent més i més tòxica, sobretot tenint en compte com eren de difícils Alexander Nix [conseller delegat de CA] i Steve Bannon [exvicepresident de CA i excap d'Estratègia de Donald Trump]. Aquella llibertat per investigar que em va atreure al principi, quan va arribar Bannon, es va convertir en investigar per al que ara anomenem la dreta alternativa. Bannon no parava de venir a Londres, almenys una vegada al mes, i fèiem una conference call cada dilluns al matí. No va haver-hi un despertar ètic sobtat. Va ser un entorn de treball tòxic.

P. Quin va ser el seu paper en el Brexit? Les últimes revelacions suggereixen que una companyia de dades vinculada a CA va tenir un paper crucial en el resultat i va ajudar a manipular les normes sobre despesa electoral.

R. No vaig treballar en la campanya pel Brexit, però en vaig ser una presència fantasma, perquè coneixia moltes persones i vaig contribuir a muntar l'empresa que es va posar al servei de la campanya. Sabia tot el que hi passava. Els vaig posar en contacte i vaig seguir el que feien.

P. El Brexit no hauria passat sense CA?

R. I tant que no. És important perquè el referèndum es va guanyar per menys del 2% dels vots i es van gastar molts diners en publicitat a mida basada en dades personals. Aquesta quantitat de diners et compraria milers de milions d'impressions. Si t'adreces a un grup petit, podria ser definitiu. Si hi sumes tots els col·lectius que van fer campanya pel Brexit, era un terç de tota la despesa. I ens trobem al davant d'una qüestió fonamental per a l'encaix constitucional d'aquest país i per al futur d'Europa. Per això hi ha d'haver una investigació sobre els indicis que hi ha que es van gastar més del legalment permès. I l'hi diu algú moderadament euroescèptic. Però la gent ha de poder confiar en les seves institucions democràtiques. Fer trampes és fer trampes. Si algú es dopa i arriba primer, pot ser que hagués guanyat sense dopar-se, però se li treu la medalla perquè ha enganyat. Se li treu la medalla perquè qüestiona la integritat de tot el procés. Parlem de la integritat de tot el procés democràtic, i es tracta del futur d'aquest país i d'Europa en general.

P. En quins altres països europeus va treballar CA?

R. Sé que Itàlia va ser un projecte quan jo era allà, però no en tinc detalls. No tinc referències d'altres.

P. La ciència de les dades és perillosa per a la nostra societat?

R. Les dades són la nostra nova electricitat. Són una eina. Si hi ha un ganivet a la taula, pots fer un plat d'estrella Michelin o fer-lo servir com a arma per a un assassinat. Però és el mateix objecte. Les dades en si no són un problema, hi ha un potencial increïble i coses sorprenents que podem fer amb les dades. Però el que CA ha exposat és el fracàs, no només dels nostres legisladors sinó de nosaltres com a societat, a l'hora de posar-hi límits.

P. És tan gran la seva influència? Funciona tan bé la predicció a partir de dades?

R. Si mires els últims cinc anys de recerca científica de perfilament psicològic a partir de dades socials, valida que pots perfilar atributs psicològics. No hi ha dubte que pots perfilar la gent i explotar aquesta informació. Que això sigui adequat en un procés democràtic és una cosa que la gent hauria de rumiar. Ens estem digitalitzant com a societat, i com més ho fem més importància agafen les dades. Hem d'acceptar que les dades personals s'estan convertint en una part integral de la digitalització de la societat. La qüestió no és evitar que s'utilitzin les dades personals. La pregunta és quins són els riscos de les dades personals i com podem assegurar-nos que es processen i es gestionen d'una manera segura per a la gent.

P. Que una campanya política s'adreci a col·lectius concrets que estan indecisos no és res de nou…

R. La diferència és quan enganyes, quan crees una realitat a mida per a algú, quan t'adreces a algú perquè saps que és més susceptible d'entrar en teories conspiratòries perquè ho has perfilat així, i el portes a una espiral de notícies falses. És diferent que trucar a una porta determinada identificant-te com a part d'una campanya. Una de les coses que fèiem als Estats Units era investigar aquesta noció del deep state o Estat profund i la paranoia amb el Govern. Coses com què passa si venen i se t'enduen les armes. Pots perfilar un grup de persones molt receptives a aquestes teories conspiratòries, com ara que Obama ha desplaçat tropes a Texas perquè no està disposat a anar-se'n. Llavors fabriques blogs o webs que semblen notícies i les mostres tota l'estona a la gent que és més receptiva a aquest pensament conspirador. Després veuen la CNN i no hi ha res del que no paren de veure a internet, i pensen que la CNN amaga alguna cosa. Començàvem la investigació amb mètodes qualitatius, focus groups. Un focus group no és generalizable, però et permet recollir petits trossos que després pots provar quantitativament.

P. Quin ha estat l'error de Facebook en tot això?

R. Al principi deien que no hi havia infracció perquè els usuaris van donar el consentiment que s'utilitzessin les seves dades: en algun punt de les condicions d'ús deia que les teves dades poden ser explotades per aplicacions, tot i que no les estiguessis utilitzant. Un dels grans fracassos de Facebook és legalitzar excessivament les seves condicions d'ús i oblidar una cosa tan important com és l'expectativa raonable dels usuaris.

P. La gent no veu Facebook com una cosa pública?

R. No hi ha una dicotomia entre públic i privat, és un espectre. El problema és que si dius que només és privada la comunicació un a un, i tota la resta és lliure per a tots, si estenem aquesta lògica podrien posar càmeres de videovigilància al menjador de casa. Això és l'equivalent digital del teu menjador. La gent es relaciona a Facebook com si parlés amb els amics. No està publicant perquè el món ho vegi. El fet que no comprovis les condicions de privadesa per defecte no és raó per no respectar aquesta expectativa raonable que hi ha cert grau de privadesa en el que publiques.

P. Com valora la reacció de Facebook a les seves revelacions?

R. Miren això com un assumpte de relacions públiques. Si els importés, s'haurien assegut amb mi en comptes d'esborrar-me de la xarxa.

P. La gent no ha estat massa descurada?

R. No és just acusar la població d'un país, això és rentar-se'n les mans. Si ho van fer 50 milions de persones, crec que mostra que no hi havia una expectativa raonable que això passaria.

P. Però la recollida de dades que es va fer no seria possible avui, perquè Facebook ha canviat, no és així?

R. Segueix havent-hi moltes maneres d'explotar-les. No especularia sobre com es pot trencar la seguretat de Facebook, però no existeix cap sistema perfecte.

P. Tenint en compte la fluïdesa en la circulació de dades, hi ha alguna manera de regular-la?

R. Hauria d'estar regulada de la mateixa manera que un servei públic. De la mateixa manera que és impossible viure en una societat moderna sense electricitat o aigua corrent, ara és molt difícil viure la teva vida sense accés a internet, sense mòbil. Si aquestes plataformes són cada vegada més essencials per al dia a dia, hauríem de mirar-les d'una altra manera.

P. No dona suport a #deleteFacebook, la campanya que s'ha creat per sortir de la xarxa social?

R. No soc anti-Facebook, ni antidades, ni antitecnologia. Igual que no estic en contra de les armes si són perquè els soldats protegeixin la gent. Però una persona no pot negociar individualment una sèrie de condicions d'ús. No és just demanar a la gent que ho entregui absolutament tot a aquestes plataformes per connectar-se a la vida moderna. No pots trobar feina si no tens LinkedIn. No pots llicenciar-te si no fas servir Google. No pots avançar en la vida sense utilitzar-les. Com que la vida moderna requereix l'ús d'aquestes plataformes, haurien de tenir una responsabilitat proactiva de tenir cura dels seus usuaris.

P. Trump hauria guanyat sense CA?

R. Hi va tenir un paper, òbviament. Però l'enfocament del que fa la companyia per a clients no és necessàriament correcte. No és només el que van fer a Trump, és el que van fer a Amèrica. No és una campanya, és un desenvolupament gradual.

P. Van fabricar vostès l'anomenada dreta alternativa?

R. Exacte. Moltes de les coses que fa CA no són per a un client. A Robert Mercer [copropietari de CA i mecenes de la nova dreta nord-americana] no li importa si és rendible o no. És multimilionari, no necessita diners. Posar 15 milions de dòlars l'any en una empresa no és res per a ell. Molta de la feina era modelar narratives que la gent compraria i que farien més fàcil connectar amb candidats de la dreta alternativa. L'avantatge de tot això és que pots esquivar les regulacions: ets un inversor i poses diners a la teva empresa, no és una donació política. Steve Bannon tenia una visió per a la dreta alternativa. Necessitava que els republicans anessin del tradicional “no m'agraden els impostos” a “Obama em robarà les armes amb un exèrcit secret”. Per començar una tendència cultural primer necessites els capdavanters. No començaràs una revolució de la dreta alternativa a San Francisco.

P. La seva especialitat era la predicció de tendències de moda. Com va acabar ficat fins al coll en política?

R. És exactament el mateix. La política i la moda són el mateix. Són l'expressió de la identitat i del paper que tens a la societat. Pots pensar en Trump en termes de moda. Jo ho veig igual que les sandàlies Crocs. Sap què són? Són objectivament lletges. Abans que fossin populars eren lletges, i després ho van tornar a ser. Però quan eren populars tothom les portava. Per a mi, Donald Trump és el mateix que unes sandàlies Crocs. És una estètica objectivament horrorosa, però la gent sucumbeix a les modes. La gent adopta una estètica i després, quan veu les fotos en el futur, se'n penedeix profundament.