Un president d’ERC?

La legislatura catalana ja està sent rara d’entrada, però el ple d'avui estava destinat a ser la mare de totes les rareses: segona sessió d'investidura d'un candidat al qual el Suprem Jutge del Tribunal Suprem acaba de ficar a la presó. Sense presidenciable, i amb l'emoció a flor de pell per tot el que va passar divendres, no estava clar de què podia servir la sessió. Però el president del Parlament va improvisar un ple-sinopsi, perquè cada grup s'esplaiés. Sense rèpliques ni contrarèpliques i, el que és més complicat, gairebé sense opcions al fet que Carlos Carrizosa pogués ficar-hi cullerada (dic “gairebé”, perquè en realitat sí que va aixecar la mà per fer una queixa o alguna cosa a l'inici de la sessió. A Carrizosa li queda només un repte: interrompre la sessió abans que el president comenci a parlar. Pot aconseguir-ho).

Amb aquest format, aquest contingut, i aquest context, tot apuntava a atrinxerament. I, en efecte, Inés Arrimadas va sortir amb el fuet contra el procés i la crisi de la convivència, amb algun toc d'emotivitat (i la sensació que li sobraven cinc minuts, que va omplir com va poder, o sigui, repetint). Sergi Sabrià, d’ERC, va acumular greuges contra l’Estat i èpica. I bastant toc d'emotivitat. Com que els quatre diputats del PP no havien pensat a anar-hi, quan Sabrià volia mirar als ulls de l'enemic només li quedava la bancada de Ciutadans, encara que aquest partit, de moment, no controli cap aparell de l’Estat. Els altres grups independentistes van insistir en el mateix, cadascun amb el seu estil: to literari de Quim Torra (JuntsxCat) i puny alçat de Natàlia Sánchez (CUP). Va haver-hi aplaudiments per als familiars dels presos, presents a l'hemicicle, i crits per la llibertat dels detinguts (en només sis mesos, s'ha passat del “Votarem!” a “Llibertat presos polítics”, una prova dolorosa dels passos enrere que s'han fet).

I llavors va sortir Iceta i va proposar dialogar entre discrepants. I per mostrar bona voluntat, va oferir als indepes una crítica a la decisió “desproporcionada” de Llarena. I Xavier Domènech (En Comú) va insistir a ampliar les majories, “del PSC a la CUP, com a mínim”. A Domènech el van aplaudir a ERC i a la CUP, i jo vaig aixecar una cella: quants mesos feia que uns aplaudiments no trencaven la dinàmica de blocs?

Mentre les xarxes criticaven el PSC per no haver aplaudit les famílies dels presos, als passadissos, dirigents independentistes molt importants admetien que la proposta d’Iceta havia estat “valenta”. Hi ha un clam sord: o el diàleg es fa carn i viu entre nosaltres, o l'apocalipsi arriba en un tres i no res. Unes noves eleccions són un salt al buit més perillós que el de Thelma i Louise. ERC es planteja la geometria variable, és a dir, un acord de govern i pactes ocasionals amb altres grups, fins i tot, oh heretgia, amb el PSC. Bé, ho va escriure Joan Tardà i el van crucificar al Calvari: en anglès, Twitter. A la CUP també han sonat bé les ofertes, encara que segons amb qui parles apunta més cap als avantatges o cap a les dificultats. El que, si fa no fa, és la CUP.

Pot haver-hi, doncs, un president abans del deadline? És possible, encara que, si en l'acord hi ha d'entrar els Comuns, no podrà ser de JuntsxCat. I als passadissos del Parlament, comença a sentir-se que la solució passa per un nom d’ERC.