Procés: primers relats de la derrota

De Santi Vila a Xavier Trias, Joan Coscubiela o Andreu Mas-Colell, Sant Jordi s’acosta amb una nova tongada de llibres sobre el drama polític català. Els títols més destacats han estat escrits per protagonistes del procés, i el que els fa diferents respecte d’anteriors mirades sobre la cursa independentista és un punt en comú: la justificació davant uns objectius fallits. No són històries d’èxit sinó relats de resistència, escrits des de diferents contextos i trinxeres.

El periodista Manuel Chaves Nogales va escriure el 1936 per al diari madrileny Ahora una sèrie d’articles sobre la victòria electoral del Front Popular a Catalunya. Aquells textos han estat reeditats per l’editorial Almuzara al llibre ¿Qué pasa en Cataluña?. Chaves Nogales parava atenció als estralls de la fallida proclamació de la república catalana del 1934. En un dels seus articles, el cronista andalús utilitzava una faula per exposar la situació: dos pagesos es troben un gripau en un camí. Un pagès li diu a l’altre que és capaç de menjar-se el gripau a canvi que li regali la vaca que condueix. El propietari de la vaca accepta el tracte i el seu amic procedeix a menjar-se el batraci. Quan se n’ha cruspit la meitat i les basques ja el maregen, el propietari de la vaca, temorós de perdre el preuat animal, proposa de cruspir-se l’altra meitat si això el salva de perdre la vaca, tracte que l’altre accepta. “Per què s’han menjat el gripau el vilatà de la dreta i de l’esquerra? Si cap dels dos era capaç d’empassar-se’l sencer i quedar-se amb la vaca, per què tots dos van passar pel mal tràngol?” Aquella espiral de voluntària i absurda derrota col·lectiva coincideix d’alguna manera amb la tesi de l’assaig de més èxit del postprocés, La confabulació dels irresponsables (Anagrama), de Jordi Amat.

El ‘traïdor’

Santi Vila ha irromput en el debat del postprocés amb el seu testimoni sobre l’estiu i la tardor política del 2017. D’herois i traïdors (Pòrtic) és la visió dels fets per part d’un conseller del Govern que perd la batalla per evitar la declaració unilateral d’independència (DUI). Vilipendiat com a traïdor per l’independentisme militant, Vila exposa les seves proves que la Generalitat no estava preparada per aplicar la independència: “Que el rei va despullat ho sap tothom. El que és inadmissible és confessar-ho”. La derrota que exposa D’herois i traïdors no és únicament la de Vila: també és la derrota de dirigents del PDeCAT com Artur Mas, Marta Pascal i fins i tot la del mateix president Carles Puigdemont.

Vila explica que va estar “sempre a punt de dimitir o del cessament” pels seus dubtes davant l’estratègia unilateral. Va resistir perquè, assegura, ell i la majoria dels seus companys de Govern volien que “totes les iniciatives de mobilització que s’havien emprès, si finalment tenien èxit, en el millor dels casos servissin per aconseguir un referèndum ajustat a dret o, com a mínim, l’inici d’un nou període reformista”. L’exconseller de Cultura i d’Empresa ho deixa clar: “Al Govern de la Generalitat no vam treballar en la preparació d’una nova República per a l’endemà d’una eventual declaració d’independència de Catalunya”.

Són nombroses les veus des del camp del sobiranisme que darrerament han admès que Catalunya no estava preparada per a la independència. La qüestió és que, com apunta Vila, en els moments més cruents de la batalla amb l’Estat també es va produir l’admissió de la manca d’estructures d’Estat. La situació culminant d’aquesta confessió arriba entre el 25 i el 27 d’octubre. Vila fa de cronista de la reunió que el vespre del 25 va celebrar-se al Palau de la Generalitat entre els membres del Govern i l’anomenat estat major del procés. Puigdemont va defensar davant els presents la necessitat d’evitar la DUI i convocar eleccions, establint l’avui famós símil amb Freedonia, la inexistent república de la pel·lícula Sopa de ganso dels Germans Marx: “No em veig sent un president virtual, d’un país virtual, en una societat anímicament i institucionalment devastada”. L’exconseller recull la reacció que va tenir l’editor Oriol Soler, coordinador de l’estat major: “És obvi que el Govern no té cap mena de complicitat internacional ni ha disposat de cap estructura d’Estat que permeti que una eventual declaració d’independència tingui cap conseqüència pràctica”.

Conseqüències previstes

Puigdemont es va presentar l’endemà, 26 d’octubre, davant els diputats del grup de Junts pel Sí per explicar que aquell dia convocaria eleccions. A Los entresijos del procés (Los Libros de la Catarata), una de les novetats d’aquest Sant Jordi, el periodista Oriol March assegura que aquella reunió va ser molt tensa i que el president va haver d’exposar la crua realitat: “Perquè s’entengui, no tenim res. No tenim estructures d’Estat, no tenim els Mossos, no tenim cap fons econòmic, no tenim cap mediador internacional”. A diferència d’altres versions, com la de Vila, una lectura del treball de March permet entendre que la pressió a les xarxes socials no va ser tan determinant perquè Puigdemont renunciés a convocar eleccions: a Entresijos hi apareixen les pressions directes que el president va rebre de representants de Junts pel Sí com Jordi Turull i Josep Rull.

El descontent amb Puigdemont era comprensiu tenint en compte que, en aquell punt del viatge, la tripulació havia d’estar formada per convençuts: tres mesos abans s’havia produït la purga de cinc consellers indecisos i també es repetien advertiments per part del Govern espanyol que la unilateralitat tindria conseqüències judicials immediates. “Els consellers eren plenament conscients del risc de presó un cop declarada la independència”, escriu March. Puigdemont mateix ho va admetre en diverses entrevistes durant el 2017, i també ho va dir Vila al setembre. March revela que el Govern “no podia al·legar desconeixement sobre les mesures que caurien sobre ell” perquè el 155 ja estava sent tramitat al Senat i perquè “en els mesos previs a la consumació del referèndum hi havia dirigents del Govern que coneixien de primera mà les mesures que anava a promoure l’Estat per frenar el desafiament”. March afegeix, sempre citant fonts anònimes, que Puigdemont garantia als membres de la Generalitat l’acord “amb un fons milionari que cobriria les responsabilitats patrimonials”.

Agredolç relat d’un radical

El director del portal de notícies Vilaweb, Vicent Partal, ha estat una peça clau en l’agitprop independentista. Com a actor de primer ordre en la comunicació dels dictats de l’unilateralisme, el seu treball, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres), és ric en detalls sobre els esdeveniments, i també és ric en una retòrica propagandista que, a diferència del llibre de March, no pretén marcar cap distància amb els seus protagonistes. Si a Entresijos March no estalvia cap dura referència a les càrregues policials de l’1-O, però amb un esforç periodístic, Partal les dramatitza amb definicions com “un autèntic bany de sang”. El director de Vilaweb tampoc dubta a escriure que “el Govern català havia desplegat una magnífica estratègia diplomàtica que havia establert les bases per al reconeixement del nou estat. I tot allò que era necessari per activar el nou estat s’havia previst i endegat perfectament”. En aquesta narració fabulosa, Partal insinua, sense aportar proves, que “l’autèntic bany de sang” va ser aturat per una trucada de la cancellera alemanya, Angela Merkel, al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Partal encara va més lluny i deixa caure que darrere l’atemptat gihadista de l’agost a Barcelona hi pot haver la mà negra de l’Estat: “En privat, alts dirigents del Govern deien que no creien ‘en les casualitats’ quan els demanaven si veien cap connexió possible entre els atemptats de l’agost i el procés d’independència”.

Partal contradiu totes les declaracions públiques de consellers i diputats que admetien ser conscients de la reacció que tindrien les forces de l’Estat: “Mai, ni en la pitjor hipòtesi, els responsables dels plans per proclamar la independència no havien pensat que l’Estat reaccionaria amb tanta duresa”. Al mateix temps, Partal explica que, poques hores després de la DUI, el vicepresident Oriol Junqueras va donar per fet que seria empresonat i va demanar que tinguessin cura del seu fill.

La narració que fila Partal és agredolça: per una banda, exposa la seva satisfacció per l’1-O i per la DUI, però per l’altra es mostra decebut perquè Puigdemont no va cridar la població a defensar la República. La justificació de la frenada, segons el periodista, és que Puigdemont volia evitar la repressió violenta de l’exèrcit, malgrat que aquesta hauria pogut desembocar en el triomf de l’independentisme. Per il·lustrar el pacifisme del president, Partal evoca les converses que tots dos mantenien a la dècada dels vuitanta, quan el segon justificava la lluita armada i Puigdemont la rebutjava.

Partal afirma que els Mossos van demostrar durant els atemptats que estaven preparats per defensar la República, però afegeix que Puigdemont no volia que el nou estat “es fundés sobre la violència”. Això, diu Partal, era “un reconeixement implícit que hi hauria hagut un enfrontament, que s’hauria pogut guanyar, però també que hauria implicat morts”. “Els polítics que la van proclamar”, continua el periodista valencià, “haurien fet més bon servei a la causa de la independència si haguessen resistit l’agressió espanyola que venia i ens l’haguessen deixada resistir als ciutadans”. Amat, a La confabulació dels irresponsables, sembla respondre a Partal quan diu, sobre el procés: “El relat allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”.

Sol davant del perill

Empantanados (Península), el llibre del líder de Catalunya Sí que es Pot Joan Coscubiela, comparteix moltes coses amb el de Vila, i una d’elles és lloar l’assaig d’Amat, o citar l’historiador Jaume Vicens Vives quan aquest escriu a Notícia de Catalunya: “La nostra vida col·lectiva està teixida per una successió de ressorgiments i decadències; que dissolem en poques hores el treball d’anys de reconstrucció”. No és estrany que Vila i Coscubiela coincideixin a lamentar les caòtiques sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, quan es van aprovar la Llei del referèndum i la de transitorietat jurídica: “Em turmenta i em rosega com a demòcrata, la pàgina més negra del meu currículum com a ciutadà i com a servidor públic”, diu Vila.

El llibre de Coscubiela també coincideix amb Vila en un apartat clau: la soledat respecte de la seva gent. Empantanados no estalvia crítiques envers els líders dels comuns, Ada Colau i Xavier Domènech, i el distanciament que aquests van establir cap al grup parlamentari. Coscubiela retreu la manca de defensa de la seva feina per part dels que havien de ser membres de la seva família política, i recorda que fins i tot regidors de Colau —Gerardo Pisarello, Gala Pin, Jaume Asens— van demanar el vot per la CUP a les eleccions del 27-S. “Es produeix una situació esperpèntica: mentre nosaltres participàvem i reconeixíem Barcelona en Comú i En Comú Podem, ells no ens reconeixien a nosaltres”. Coscubiela conclou que el tacticisme sobretot és per protegir l’alcaldessa de Barcelona: “Els comunsvan optar de nou per una resposta tàctica, en la qual allò determinant no era la defensa d’un projecte o una idea, sinó l’habilitat per sortir el més ben parat possible d’aquest envit (...) [...]A l’inici del debat [de l’1 d’octubre], no es va donar la batalla política contra la unilateralitat (...) [...][Colau i Domènech] han afirmat que ‘nosaltres sempre hem defensat el referèncum pactat’. Tant de bo hagués estat així”. Pensaments com aquest són recurrents, sobretot perquè Coscubiela admet que al grup parlamentari es prenien decisions a contracor i forçades per la direcció dels comuns.

Interlocutor inexistent

Vila, Coscubiela i Amat consideren que un dels focus principals de la irresponsabilitat és no reconèixer que l’independentisme no va aconseguir una majoria de vots a les eleccions del 27-S del 2015. També ho diu el diputat del PDeCAT Carles Campuzano en un article del gener passat a la revista El Siglo: “Hi va haver un mal càlcul de les pròpies forces i una no-assumpció de determinats límits de la vida democràtica d’una societat plural”. Campuzano ha recollit sis anys d’articles a El Siglo en el llibre Cataluña, una desconexión anunciada (El Siglo Ediciones). L’autor lamenta la manca de diàleg per part del Govern espanyol, la delegació del conflicte en la justícia i la repressió com a única resposta.

Potser el passatge que exposa més impotència en el llibre de Vila és la seva intervenció el novembre passat al Club Siglo XXI de Madrid, pocs dies després de sortir de la presó. Vila apunta la seva admiració per la història democràtica d’aquesta institució de debat per tot seguit admetre la seva frustració per com va transcórrer la sessió en què va participar. El públic ovacionava puntals de Ciutadans com Francesc de Carreras o Juan Carlos Girauta, mentre ell o la dirigent del PSOE Meritxell Batet eren menyspreats: “La posició d’immobilisme aferrissat exhibida per Rajoy durant tot el període, no es mereixia cap crítica?”, es pregunta l’exconseller. El liberalisme espanyol i la voluntat de modernització federal també perden en aquesta història, coincideixen els protagonistes d’aquests llibres, però és una derrota que no és d’avui sinó de fa massa anys.